PRÀCTICA 7: L’EMPATIA

Breu introducció teòrica

Carl Rogers fou un psicòleg molt influent en la història d’EEUU. Juntament amb Abraham Maslow fundà l’enfocament humanista en psicologia.

Què és la psicologia humanista?
La psicologia humanista fou una manera de fer psicologia que va néixer a finals de la dècada dels seixanta als EEUU.
Una de les seves idees principals era que l’experiència no verbal així com els estats de consciència alterats eren una via per a poder assolir el nostre ple potencial humà i sentir-nos a gust i en harmonia amb nosaltres mateixos, és a dir, ser feliços.
Va ser una reacció als dos plantejaments predominants de l’època (el conductisme i el psicoanàlisis).
Sorgí com una altra manera de fer psicologia, optimista i positiva ja que el conductisme pretenia quantificar tot el que fem les persones i el psicoanàlisi tan sols es centrava en tot el patològic deixant de banda d’altres aspectes.

Els plantejaments principals d’aquest corrent psicològic proposats per Kalawski són els següents:
1.Cada persona és única i irrepetible.
2.Els éssers humans tenim una tendència innata a l'autorrealització i som, també innatament bons.
3.La consciència que tenim de nosaltres mateixos i la manera com ens identifiquem amb el nostre jo és només un dels estats de consciència als qual podem arribar.
4.A mesura que ens anem autorrealitzant assolim nivells de consciència més elevats.
5.Ment i cos no són considerats com a independents sinó com a un tot.
6.Es revalora tot l’emocional.
7.Valoració de la comunicació que impliqui els altres en la seva totalitat, o dit d’una altra manera, valorització de l’empatia.

La teoria de Rogers
La teoria de Carl R. Rogers es diferència d’altres pel fet que no es centra en aspectes patològics dels éssers humans sinó en aspectes positius.
El natural, per a ell, és la salut mental i no la malalta les qual veu com a distorsions de la nostra tendència natural.
L’element principal d’aquesta teoria és la “tendència actualitzant”, una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar tot el seu potencial fins al màxim.

L’empatia
Carl Rogers pensava que per a dur a terme una bona teràpia, el que calia era que entre el pacient i el terapeuta hi hagués un bon nivell d’empatia.
Si aquesta no hi era present, el nivell de comunicació entre ésser humà i ésser humà no és correcte i, per tant, no es pot produir cap mena de contacte ni generar confiança.

Síntesi del documental
A la classe hem visionat el documental de 30 minuts, Pensant en els altres.
En aquest programa s’hi pot observar una classe de quart de primària d’una petita ciutat d’uns 8000 habitants amb un professor particular: Toshido Canamori el qual pensa que cal guiar els nens en l’aprenentatge i en l’art de viure.
Així doncs, el que els explica el primer dia de classe quan arriben és que el que van a fer a l’escola és a aprendre a ser feliç.
Aquest mestre anima els alumnes a experimentar l’alegria de viure, a experimentar totes les possibilitats d’expressar la seva identitat individual.
La seva recepta recepta per a la felicitat individual diu: Cada nen ha d’afirmar els seus punts forts i els dels seus amics i els seus amics han de fer el mateix amb els d’ell.
Tots els alumnes de la seva classe tenen una llibreta: La llibreta de les cartes, una eina fonamental. Els nens hi registren les coses més importants que pensen les quals llavors llegeixen als companys de classe.
Aquesta llibreta és una eina que el professor utilitza per a promoure que els nens es posin en el lloc dels altres i aquests hi escriuen coses tan importants com la mort d’un familiar, el seu sentiment envers algun conflicte a l’escola o envers el companys de classe perquè l’han defensat davant del professor.

Conclusions i reflexió personal
Penso que a totes les escoles s’haurien de treballar les relacions amb els altres tal i com ho fan en aquesta classe de quart del Japó.
No entenc per què la majoria dels aprenentatges que rebem estan relacionats amb conceptes que no tenen res a veure amb el nostre estat personal o com ens relacionem amb els altres ja que això és vital.
No serveix de res formar grans enginyers o filòlegs en una societat si no es formen persones amb les eines necessàries per a ser felices i per a poder ajudar als altres a ser-ho.
Durant molts anys hem tingut un sistema educatiu basat en la competitivitat i superar als altres on es treballaven totalment els valors contraris que en aquesta escola del Japó.
Crear un sistema educatiu d’aquesta manera pot fer avançar la societat a nivell tecnològic però promou la soledat, l’enveja i la infelicitat entre la població ja que si eduquem els nens per a ser competitius quan siguin grans les seves prioritats no seran el seu benestar personal i el de les persones que els envolten sinó ser els millors a la feina o destacar en algun àmbit per sobre dels altres, tenir molts diners o poder sentir-se superiors a la majoria en algun sentit.
És molt important que els nens siguin empesos a fer un esforç mutu de comprensió per a que puguin gaudir d’una bona salut mental quan siguin adults.

Deixant de banda el caràcter fonamental de l’empatia per a la vida personal de qualsevol, és també una qualitat imprescindible en un bon psicòleg ja que sense la capacitat de posar-te en el lloc dels altres difícilment podrem entendre cap dels problemes que els nostres pacients ens vulguin fer arribar.