PRÀCTICA 3: LES DISTORSIONS COGNITIVES

Breu introducció històrica

En els inicis de la psicologia (la qual partí de la filosofia i la fisiologia), W. Wundt i W. James treballaren de manera quasi paral·lela configurant les dues grans visions de la psicologia: l'estructuralisme i el funcionalisme.
La psicologia era vista com la ciència que estudia els estats de consciència.
Uns anys més tard, J. Watson es trobà incòmode amb aquest plantejament i fundà el conductisme: opinava que en el que cal fixar-se és en la conducta observable. Així doncs, tot el que passa dins de la caixa negra (la ment) no s'ha de tenir en compte. Val a dir que en aquella època tampoc disposaven de la tecnologia actual, així doncs és fàcil de comprendre que si el que es buscava era fer ciència objectiva en psicologia, poques referències tenien els psicòlegs al seu abast , per a poder ser empírics amb els fenòmens intracraneals.
Alguns dels autors conductistes més destacats foren Pavlov, el mateix Watson i Skinner.
El primer és conegut pels seus treballs sobre el condicionament clàssic i els reflexes condicionats, els treballs sobre estímul i resposta. Un exemple en són els seus experiments realitzats amb gossos: demostrà que era capaç de condicionar la salivació dels gossos a un estímul que ells associaven amb l'aliment.
En la següent imatge es veu clarament en que consistia el seu experiment:

Skinner, per la seva banda introduí la conducta en el binomi estímul - resposta , el qual quedà de la següent manera: estímul --> resposta --> conducta.
El que intentava explicar aquest psicòleg nord-americà, és que cada resposta duu associada una conducta, o dit d'una altra manera, que els estímuls que rebem condicionen la nostra conducta.
Així doncs, totes les tècniques desenvolupades a partir dels estudis de Watson i Skinner són de modificació de la conducta.
Skinner, avançà una mica més en els experiments amb animals i aconseguí demostrar amb la caixa d'Skinner que les rates eren capaces de “demanar” menjar (conducta) quan tenien gana (estímul) a través d'accionar una palanca , doncs prèviament havien après que cada vegada que accionaven aquesta palanca baixava menjar.

Hi havia moltes incògnites, però, que el conductisme no podia solucionar relacionades sobretot amb la cognició. És per això, doncs, que nasqué el cognitivisme. Alguns dels autors més destacats d'aquesta vessant de la ciència psicològica foren A. Ellis o A. T. Beck.
El que feu el cognitivisme fou introduir l’ organització (els processos mentals interns) dins l'esquema elaborat prèviament pels conductistes , el qual quedà de la següent manera:
Estímul --> organització --> resposta --> conseqüència.
Ja no es veia a les persones com a animals completament modificables sinó que se'ns començà a veure com a organismes amb capacitat de decidir com respondre a determinats estímuls. La prova evident d'això és que davant d'un mateix estímul, diferents persones escullen respondre de diferents maneres. Abans de respondre a un estímul cadascú es rumia (inconscientment moltes vegades) com l'abordarà. Som capaços de fer això perquè la nostra conducta té a veure amb el que passa dins la nostra ment: pensaments, emocions, etc.

Actualment la psicologia cognitiva és la que té més preponderància dins la nostra societat.

LES DISTORSIONS COGNITIVES: Descripció de la pràctica.

A la classe vam introduir el tema de les distorsions cognitives a través d'un breu exemple.
Hi ha diverses maneres d'explicar un trastorn depressiu:

Explicació mèdica:
Des d'un punt de vista mèdic una depressió és un trastorn en la bioquímica del cervell, sovint un dèficit de serotonina que se soluciona administrant fàrmacs que el compensin.

Explicació segons el model conductista radical:
Des del model conductista radical una depressió es pot explicar de diverses maneres. Un exemple n'és el model de la indefensió apresa de Martin Selingman.
Aquest model s'entén molt bé si imaginem un gos dins d'una caixa d'Skinner el qual pot controlar una descàrrega elèctrica que recau sobre seu. En el moment que el gos deixa de poder controlar aquesta descàrrega deixa de tenir la sensació que controla la seva vida, s'aïllarà, es mostrarà més apàtic. En definitiva, es deprimirà. Així doncs, una persona que senti que ha perdut el control sobre la seva vida, també s'aïllarà i es deprimirà. Una possible solució en aquest cas seria ajudar a aquesta persona a recuperar l'esperança.

Explicació segons el model cognitivista:
Si la resposta que donem al món té a veure amb el que passa dins la nostra caixa negra, el fet que una persona tingui una determinada manera de pensar tindrà conseqüències en la seva vida.
És per això que els pensaments negatius reiterats acaben tenint incidència en el nostre estat d'ànim. Aquest tipus de pensaments són el que s'anomena DISTORSIONS COGNITIVES (pensaments negatius en excés sobre el nostre entorn).
Una depressió, des d'aquesta perspectiva, és un conjunt de pensaments distorsionats que tenen com a conseqüència una afecció del nostre estat d'ànim.
Possibles solucions a aquest problema són la teràpia racional emotiva conductual d'Ellis (una tècnica centrada més en la vida actual del pacient que no en el seu passat) o la teràpia cognitiva proposada per a A. T. Beck (la qual manté una concepció psicològica centrada en els processos mentals des d'un punt de vista intrapsíquic).

Etiologia de la depressió pels psicòlegs cognitivistes:
La causa principal de les depressions pels cognitivistes són els pensaments distorsionats.
Segons ells a partir d'un fet que passa a les nostres vides comencem a pensar A o B seguint el nostre esquema cognitiu. A partir d'aquí configurem els nostres pensaments i creences que ens duen conseqüències emocionals i conductes.
Per exemple: El meu amant m'ha deixat (segons l'esquema cognitiu puc pensar diferents coses) --> no puc estar sense ell, soc una perdedora, no en trobaré cap altre (configuro els meus pensaments i creences) --> estic trista, furiosa, falto a la feina, bec més del compte, etc. (els meus pensaments em comporten conseqüències emocionals).
Tots aquests pensaments són esquemes equivocats mitjançant els quals interpretem els fets i que ens duen conseqüències negatives com per exemple alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb els altres, maneres simplistes i negatives de veure la vida, etc.

TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES

1.Generalització excessiva: Prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
Per exemple: M'ha deixat la meva xicota i jo penso que totes les dones són iguals.

2.Abstracció selectiva: Enfoco exclusivament certs aspectes (normalment negatius) d'un esdeveniment o persona i n'excloc la resta de característiques.

3.Polarització o pensament tot o res: Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts.
Per exemple: Mai he tingut sort.

4.Desqualificació d'allò positiu: Desestimo experiències positives per raons arbitràries. És a dir: Menysvaloro i desestimo coses bones que em passen: M'autoboicotejo.
Per exemple: He tret molt bona nota però no té cap valor, un cop de sort el pot tenir tothom.

5.Lectura del pensament: Pressuposo les intencions dels altres.
Per exemple: Perquè aquest el concepte que té de mi és...

6.Endevinar el futur: Predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin.
Ex: No cal que em presenti a l'examen perquè segur que el suspendré.

7.Maximització i minimització: Sobreestimar o subestimar esdeveniments i persones.

8.Raonament emocional: Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.
Per exemple: Com que X em cau malament, és mala persona.

9.Etiquetar erròniament: Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb prejudicis.
Per exemple: Aquell nen és molt dolent.

10.Autoinculpació:Em faig responsable i culpable de qüestions diverses sense ser-ne.

11.Personalització: Assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.

12.Imperatiu categòric: M'imposo a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom, que ho he de fer o que no ho hauria d'haver fet. Redueixo la vida a una obligació contínua.

Treball en equips

En equips hem contextualitzat dos exemples de cada distorsió. El nostre equip està format per la Maria Climent, l'Alexandra Chacón, l'Alba Coma i jo, l'Anna Fusté.

1.Generalització excessiva:
A.El meu xicot se n'ha anat amb una altra. Jo penso: “Tots els homes m'ho faran això”.
B.Una amiga m'ha traït. Jo penso: “No es pot confiar en ningú”.

2.Abstracció selectiva:
A.He tret un 9 a l'examen però he fallat una pregunta que em sabia. Jo penso: “Podria haver tret un 10, estic molt decebuda amb mi mateixa”.
B.Vaig fer un pastís molt bo però quan va arribar a la taula ja era fred. Jo penso: “Quin desastre de pastís!”

3.Polarització:
A.M'han deixat tres cops. Jo penso: “Mai trobaré a ningú que m'estimi de veritat”.
B.Una noia acaba de caure a terra i uns nois se n'han rigut. Ella pensa: “Sempre tothom se'n riu de mi perquè sóc molt bruta”.

4.Desqualificació:
A.M'han donat una beca per anar a estudiar a fora. Jo penso: “Segurament ha estat sort perquè no me la mereixo.”
B.El noi que m'agrada avui m'ha saludat perquè no hi ha els seus amics. Jo penso: “Quan vagi amb ells segur que no ho farà perquè li farà vergonya que vegin que em coneix.”

5.Lectura del pensament:
A.En el context d'una parella. El noi surt sense la seva parella i ella pensa: “Segur que avui tindrà un afer amb la seva ex-parella aprofitant que jo no hi sóc ja que ella és molt més bonica i se la veu més agradable que jo”.
B.Mentre una noia camina pel carrer un dia que se sent una mica inflada: “Tothom em mira perquè sóc grassa”.

6.Endevinar el futur:
A.“Segur que quan vagi a la universitat no hi faré amics”.
B.“No cal que demani cap beca perquè igualment no me la donaran”.

7.Magnificació:
A.”La meva mare és la millor del món, no n'hi ha cap de millor.”
B. “No valc per res, tot em surt malament.”

8.Raonament emocional:
A.”Com que X és estranger i no conec bé la seva cultura, em genera desconfiança i no em cau bé.”
B. Cada vegada que estic estressat em trobo amb una mateixa persona . Al final penso: “val més que miri de no trobar-me-la, és ella qui m'estressa!”

9.Etiquetar erròniament:
A.“Com que aquella noia és pèl-roja, és mala persona.”
B.“Si aquell xicot vota els verds, és un hippy!”

10.Autoinculpació:
A. Se't suïcida un amic i penses: “Segur que si hagués estat més per ell no ho hagués fet”.
B.”Si hagués triat passar per un altre camí, no se m'hagués punxat la roda del cotxe.”

11.Personalització:
A.”Com que a mi m'agraden els entrepans de formatge, ara tothom en porta.”
B.”Com que sóc la noia més popular de la classe i avui no hi he anat, tothom ha marxat abans que arribés el professor.”

12.Imperatiu categòric:
A.”Quan m'he trobat a en Pitu, m'havia d'haver parat a saludar-lo més estona. Què deu pensar ara?”
B.”Hauria d'haver sopat a les nou i no a les 8 perquè quan vagi a dormir tindré gana.”

Reflexions i conclusions

Després d'haver realitzat aquesta pràctica entenc les distorsions cognitives com tots aquells pensaments allunyats en excés de la realitat objectiva que ens envolta.
Penso que realment són, si no la causa principal, una de les causes més importants de la depressió. Val a dir, però, que tothom té pensaments distorsionats de vegades, almenys jo considero que en tinc bastant sovint.
Moltes vegades no podem controlar totes les vivències en les quals ens hem hagut de veure involucrats que ens han fet patir i que ens poden desencadenar records o sensació de cansament (de no voler tornar a viure quelcom, per exemple) o de por quan ens tornem a trobar en una situació semblant. Si bé dels problemes o situacions desagradables que ens anem trobant al llarg de les nostres vides se n'aprèn també és cert que produeixen un “desgast moral” important. Em refereixo, a que en etapes de la vida ens trobem amb moltes situacions problemàtiques per a nosaltres, situacions que ens generen un conflicte intern perquè no sabem com resoldre-les doncs no tenim un aprenentatge previ fet sobre aquesta.
És llavors quan pot ser que tinguem els recursos suficients per afrontar-les o que la situació ens desbordi. Aquesta manca de control sobre un determinat sector de la nostra vida, si aquest és prou important, pot ser que ens desequilibri i generalitzem el malestar cap a altres sectors d'altres àmbits, de manera que minem la nostra autoestima, la manera de relacionar-nos amb els altres, el nostre rendiment acadèmic, etc. i entrem en un espiral d'apatia, ansietat i desencís que ens pot conduir cap a una depressió.

Penso que no cal preocupar-se en excés, però, si un mateix és capaç d'adonar-se que allò que està pensant no és així i ho pot reconduir ja que és normal passar mals dies on s'està més desanimat o, fins i tot ,males temporades. Crec que ,fins i tot ,és necessari que de vegades les passem perquè així aprenem com reconduir les nostres distorsions cognitives en futures situacions semblants. Potser es podrien considerar com quelcom semblant a les etapes de desequilibri de Piaget (unes etapes de desconcert personal per a escalar a un nivell de desenvolupament superior).

Finalment, m'agradaria esmentar que he trobat aquesta pràctica molt interessant a nivell personal ja que m'ha fet reflexionar sobre la manera com de vegades enfoquem les coses, una manera absurda i gens constructiva que no ens ajuda i, per tant, no ens serveix per res de positiu. Opino que pot ser molt positiu formar-se en la resolució de problemes per a evitar distorsions cognitives o per a poder-les reconduir individualment, per a poder-hi generar alternatives, ser capaç de canviar-los l' enfoc d'una manera convincent.