PRÀCTICA 5: FREUD, LA PASIÓN SECRETA

A classe hem visionat la pel·lícula “ La Pasión Secreta” de Freud. Aquesta pràctica consisteix en ampliar algun dels temes que hem visionat.
Jo he escollit el tema de les paràlisis histèriques.

Breu Situació

L'obra de Sigmund Freud és tan llarga que està dividida en etapes:
El període preanalític, el qual va de 1885 a 1900 en el qual es dedicà a publicar obres relacionades amb la neurologia.
El període analític, el qual va del 1900 a 1915 ,n el qual publicà obres relacionades amb la psicologia.
El període metapsicològic,el qual va del 1915 endavant,on Freud es dedicà a publicar més orientat en el camp de l'antropologia.
Els seus estudis sobre la histèria estan situats en el període preanalític i algunes publicacions interessants que feu al respecte són:Observació d’un cas d’ hemianestèsia d’un baró histèric o Histèria (1888).

Les paràlisis histèriques

Les paràlisis histèriques eren un fenomen de l'època de Freud que tenia una incidència en la societat semblant al que tenen avui en dia els transtorns alimentaris.
Una paràlisis histèrica era una paràlisi física d'una part del cos o un bloqueig d'algun dels sentits,com per exemple la visió.
La diferència principal d'una paràlisi histèrica davant un altre tipus de paràlisi (segons Freud explicà en”l'Estudi Comparatiu de les paràlisis orgàniques i histèriques”)és la següent:
En les paràlisis perifèrico-espinars (una paràlisi que podem patir per una lesió medul·lar en un accident, per exemple) la part del cos que queda paralitzada hi queda per tota la secció que ocupen els nervis que es veuen afectats per la paràlisi. En una paràlisi histèrica, en canvi,no hi ha una lesió evident a nivell neurològic i el que es paralitza és l'òrgan tal i com el pacient l'entén (tal i com s'entén popularment).
És per això, que les paràlisis histèriques en els seus inicis eren considerades per molts neuròlegs alemanys (tal i com hem pogut veure en la pel·lícula) com una farsa dels pacients per a aconseguir les atencions dels seus éssers estimats.
Freud, però, sabia que això no era així i per això se n'anà a França a estudiar aquest tipus de paràlisis amb Charcot. Aquest neuròleg francès,professor d'anatomia patològica,estava desenvolupant l'únic mètode que semblava efectiu en alguns pacients de paràlisis histèriques de tot Europa. No tenia, però, gaire prestigi entre els metges alemanys,pel fet que les tècniques del moment,no permetien d'avalar-lo d'una manera empírica total.

El mètode de Charcot.
Charcot utilitzava la hipnosis (tal i com hem vist a la pel·lícula que hem visionat) per a treballar amb els seus pacients.
La hipnosis és la inducció a un estat de consciència disminuïda, equiparable, podríem dir, a un estat de somnolència.
Charcot aprofitava aquest estat mental per a manipular l'estat dels pacients i aconseguir eliminar-ne alguns estats histèrics. Ell encara no sabia ben bé perquè això li funcionava, Freud en formularia una hipòtesis més tard.

La causa i la curació de la histèria.
Freud començà a estudiar aquest tipus de paràlisis de la mà de Breuer. És per això que considero important citar les observacions que aquest seu company havia fet fins al moment present.
En primer lloc,creia que la significació dels símptomes histèrics semblava estar en aconteixements del passat.
En segon lloc,durant aquests aconteixements tots els pacients havien reprimit una forta emoció que no havien pogut manifestar amb paraules.
En tercer lloc,una persona mostrava els símptomes quan la emoció inherent a la situació patògena no podia manifestar-se normalment i les emocions empresonades experimentaven tot de transformacions anormals i, finalment, els esdeveniments traumàtics no eren recordats pel pacient i només es podien recordar durant la hipnosis (en aquest moment, el de la catarsi,era quan els pacients experimentaven la curació).


Aquest trauma, explicà Freud, no era un trauma de naturalesa física com en el cas de les paràlisis medul·lars; era un trauma ocasionat per la paraula o per alguna vivència extremadament negativa.
Això ocasionava algun tipus de lesió en el cervell que,tot i que invisible als ulls de la ciència d'aquell moment,hi era i era capaç d'immobilitzar les extremitats d'una persona, per exemple.
El mètode que utilitzava Freud sovint comprenia la hipnosis tot i que ell estava convençut que havia d'haver-hi una altra manera d'arribar al trauma dels seus pacients. Mica en mica,anà abandonant aquest mètode ja que observà que els símptomes tornaven a aparèixer quan el pacient i el terapeuta s'allunyaven.
El mètode que començà a utilitzar Freud quan deixà de creure en l'hipnotisme,fou l'associació lliure. A partir d'una paraula que ell deia als pacients, els demanava que li expliquessin el que se'ls acudia. Aquest mètode tenia el mateix objectiu que l'anterior: trobar la relació entre els símptomes i l'esdeveniment que havia engendrat el trauma en el passat.
Cap a finals del període preanalític, Freud començà a engendrar les idees que configurarien la seva teoria sexual. S'adonà que no tots els pacients que han viscut situacions traumàtiques acabaven patint una paràlisi histèrica sinó que eren els que havien patit un trauma de tipus sexual els que s'hi veien involucrats.
Un altre dels descobriments que va fer és que durant les sessions de teràpia amb els seus pacients, es produïa una mena de transferència d'afecte que també posseïa algun tipus d'insinuacions sexuals.
A la pel·lícula ho podem apreciar en el cas d'Anna O, una pacient que primer tractava Breuer i posteriorment Freud la qual sembla que s’enamora de tots els seus terapeutes.Aquesta pacient arribà fins i tot a patir un embaràs histèric que apartà a Breuer del cas per a evitar escàndols.

Conclusions i reflexions

Les paràlisis histèriques foren un fenomen amb molta influència en la societat del moment.
El que em sobta més d'aquest tipus de paràlisis, però, és la seva desaparició, ja que actualment ja no hi ha paràlisis histèriques sinó altres tipus de trastorns que també són ocasionats per un trauma provocat per la paraula o vivències extremadament difícils per l'individu que desenvolupa el trastorn.
Suposo que en funció de les circumstàncies del moment, les persones tendim a desenvolupar un tipus de resposta a un element que ens ha fet mal o una altra.Podríem arribar a pensar que la conducta patològica s'encomana? Que la societat ens orienta cap a un tipus de resposta als nostres traumes?
M'explicaré: Em refereixo, per exemple, al cas dels trastorns alimentaris (els quals tenen una incidència semblant en la societat a la que tingué la histèria). És evident que els trastorns alimentaris probablement no existirien, si en la nostra societat no fos tan important tenir una bona imatge, estar al dia de les últimes tendències, etc.,i es passés a valorar més altres valors més positius de la personalitat ,com per exemple la solidaritat, la sinceritat o el fet de saber cuinar, per exemple.No estic dient que no es valorin aquest aspectes, és clar, em refereixo a que de vegades, però, sobretot en els mitjans de comunicació, les botigues de roba o els locals d'oci nocturn, sembla que tot això perdi tota la seva importància i l'únic rellevant sigui tenir una bona figura i anar ben vestit.
Jo penso que és cert que depèn de l'època històrica en la qual vivim estem predisposats a desenvolupar un cert tipus de patologies o unes altres.