PRÀCTICA 9: L'enfocament sistèmic

Introducció:

Dins l'enfocament sistèmic el que interessa són les relacions. És, per tant, aplicable a tot arreu on hi hagi grups humans.

Un dels plantejaments dins de l'enfocament sistèmic és la teràpia familiar estructural. Hi ha diferents maneres d'intervenir les quals aplica el terapeuta segons creu convenient (sobre tota la família, sobre la parella, sobre les amistats, etc.).
En ocasions dins de la teràpia, es pot atendre a una sola persona. En ocasions, el pacient identificat ni tan sols va a teràpia.

Aquesta teràpia fou estructurada per primera vegada per Salvador Minuchin , el qual tenia una manera molt especial de treballar amb famílies. Una de les seves idees fonamentals és que no existeixen les famílies desestructurades, sinó que n'hi ha d'estructura estàndard (pare, mare i fills) i d'estructura no estàndard.
L'estructura d'una família no determina el benestar o malestar dels seus membres sinó les relacions que s'estableixen dins d'aquesta. Dins de qualsevol família hi podem trobar persones que estiguin bé i persones que no hi estiguin. L'important són les relacions bones i satisfactòries.

Alguns conceptes bàsics de Minuchin

-La jerarquia: Poder/ autoritat
En els grups existeixen diverses jerarquies (diversos nivells de poder). És normal i desitjable, a més, que sigui així. El poder va relacionat amb la capacitat de decisió (qui té més poder, té més capacitat de decisió).
Si la jerarquia de poder es capgira hi haurà dificultats en el funcionament (per exemple, si l'economia familiar la gestionessin els fills). Si dins l'estructura hi ha invasions, es planteja canviar la jerarquia natural de funcionament.

-Tècniques de teràpia familiar:
En una família hi ha decisions que només poden prendre els pares.
Hi ha tres tipus de fronteres en funció del tipus de comunicació que hi ha dins d'una família:
A. Rígida: No escolten a ningú (es representa amb una línea contínua).
B. Laxa: El poder de decisió el té qui no toca, hi ha una invasió de frontera (per exemple, quan els fills i només ells, poden triar on es marxa de vacances). Es representa amb una línea de punts.
C. Flexibles: Qui té el poder escolta als altres però sempre conserva l'autoritat. Es representen amb una línea discontínua.

Els genogrames s'utilitzen per a plasmar de manera gràfica les estructures de relació, però no els tipus de relació.
En els diagrames sistèmics, en canvi, si que hi apareixen el tipus de relacions.

Pràctica: Un genograma de la meva família i un diagrama sistèmic d'un pis d'estudiants.

Aquesta pràctica l'hem realitzat amb la Kahoula

Reflexió final.

Penso que l'enfocament sistèmic deu ser una manera efectiva de treballar com a psicòleg, si bé molt complicada.
Efectiva, o més efectiva que d'altres mètodes,doncs a part d'incidir sobre la persona que presenta un problema, també s'incideix sobre els membres del seu entorn que el provoquen o el potencien més directament.
Ha de ser més efectiva que treballar el problema d'una manera aïllada, doncs , quan la persona en qüestió es torna a trobar amb la situació que li genera molt estrès, per exemple, és molt més provable que li torni a aparéixer el transtorn o patologia en qüestió.
Ha de ser més complicada perquè ha de ser molt més difícil treballar amb un grup de persones que amb una de sola, on tothom participi, s'impliqui i estigui disposat a anar a les sessions, etc.
És aquest un dels motius pels quals són útils els genogrames i els diagrames sistèmics, per a avaluar quin grau d'implicació poden tenir les persones de l'entorn del pacient identificat i també penso que són molt útils per a poder-nos fer una idea de la situació abans de començar a actuar ja que ens il·lustren gràficament les cadenes de relacions entre els diversos membres i quines influències produeixen els uns sobre els altres.

PRÀCTICA 8: La causalitat circular

Introducció

Els enfocaments psicològics que hem estudiat fins ara es centraven en l'individu (ell i les seves necessitats, la seva dinàmica, etc.). L 'explicació de les patologies, per tant, es feia en relació a un elements, a una sola persona i el que es considerava que s'havia de fer per a tractar-les, era incidir sobre ella.

El cas de l'enfocament sistèmic, però, és diferent.

Aquesta línia psicològica considera a totes les persones com a parts d'un grup. Creu que totes estem connectades amb les altres mitjançant els nostres grups de referència (un equip de futbol, una colla d'amics, una família, etc.). Qualsevol peça que es mogui dins d'aquest grup, per tant, afectarà a la resta (influirà en el conjunt).
Així doncs, si el que volem és intervenir sobre una persona, no cal intervenir sobre ella mateixa en concret ; és a dir, es pot fer teràpia sense que la persona que presenta la dificultat estigui present.
És a dir , es passa d'un enfocament individual a un de grupal.

Aquesta idea es comença a considerar als anys cinquanta quan els psicòlegs començaren a adonar-se que tot el que fem afecta als altres. Creien que no calia intervenir sobre les persones sinó sobre les relacions que aquestes tenien (això desculpabilitza molt a la persona que pateix una patologia, doncs aquesta ja no ho viu com un problema seu i individual sinó com una manifestació de que està immersa en una xarxa insaludable).
Així doncs classificaren les xarxes humanes en dos tipus: xarxes saludables i insaludables.

Punts claus de l'enfocament sistèmic:

1.Les persones que manifesten els símptomes són els pacients identificats (P.I.). Aquests manifesten que viuen en un sistema insalubre. No necessàriament se'ls tracta només a ells sinó també al seu entorn.

2.Fins a l'aparició de l'enfocament sistèmic es considerava la casualitat lineal (Freud, per exemple, treballava d'aquesta manera). Aquesta es basava en el següent: “Si esbrinem la causa i hi intervenim, atenem o intervenim sobre les conseqüències”.
A ( causa) --> B ( conseqüències)

3.No es pot arribar a conèixer la causa exacta del comportament humà. Probablement sigui resultat d'un conjunt de causes. A la vegada és causa (perquè les nostres accions causen comportaments en altres) i conseqüència (perquè són conseqüència del comportament d' algú).
Com que hi ha moltes influències rebudes, no es pot determinar la causa del comportament. Fins i tot, es pot arribar a donar el cas que desaparegui la causa i el comportament es mantingui per homeòstasi.

La causalitat circular:

La idea de causalitat circular és revolucionària ja que no s'havia plantejat mai.
D' ella se'n desprèn que no cal conèixer la causa de quelcom per a poder intervenir-hi.
Molts autors sistèmics no fan ni diagnòstic; l'únic que els interessa és poder tallar el cercle viciós, totes les relacions de causalitat que l'han convertit en un cercle de relacions insalubres i convertir-lo en un cercle virtuós.
Aquesta idea trencà amb molts dels dogmes i tabús anteriors.

Tipus de causalitats circulars:

Hi ha dos tipus de causalitats circulars: Les constructives i les destructives.
El psicòleg intenta convertir les destructives en constructives però quan intervé entra a formar part del sistema i, per tant, influeix en tot ell. La seva intervenció, per tant, també provoca efectes secundaris (iartrogènia). L'efecte de la intervenció pot ser positiu o negatiu.

Gregory Bateson que fou qui primer s'adonà de les relacions de causalitat circular en descrigué varis tipus:

A. Relació simètrica: Quan diversos elements del sistema interaccionen d'una manera semblant. Per exemple, la cursa armamentística entre la URSS i els EUA.
Més exemples:
-Relació simètrica constructiva: Dos alumnes que competeixen per a preparar-se millor una prova.
-Relació simètrica destructiva: Una parella que no para de discutir-se i de recriminar-se coses.

B. Relació complementària: Quan l'acció de les parts es diferencia. Per ajudar cal crear dinàmiques diferents i no crear culpables. Per exemple, una teràpia de parella.
Més exemples:
-Relació complementària constructiva: Un pare que dona consells assenyats als seus fills.
-Relació complementària destructiva: Una persona que abusa d'una víctima.

Pràctica: Creació de quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació que acabem d'esmentar (de manera que existeixi una circularitat)

Aquesta pràctica l'he realitzat conjuntament amb l'Anna Cimpean i la Maria Climent.

Relació simètrica constructiva: Dos atletes que s'entrenen junts.

1.Un entrena més que l'altre.
2.L'altre vol superar el seu rècord de temps.
3.Augmenten les hores d'entrenament.
4.Igualen les hores d'entrenament.

Relació simètrica destructiva: El cas de dues amigues

1.Hi ha malestar entre elles.
2.Una comença a parlar malament de l'altra sense raó aparent.
3.L'altra té una reacció negativa.
4.Totes dues comencen a dur a terme un comportament provocatiu- agressiu.

Relació complementària constructiva: El cas d'un mestre i els seus alumnes

1.El mestre fa unes classes divertides i dinàmiques.
2.Això desperta l' interès dels seus alumnes.
3.Aquests, per tant, intervenen a les classes.
4.Això fa que aquest mestre encara es motivi més i prepari més classes divertides i dinàmiques.

Relació complementària destructiva: El cas d'un equip de futbol.

1.Un entrenador té favoritismes dins l'equip.
2.Això desmotiva molt una sèrie de jugadors.
3.Això provoca que hi hagi diferències abismals entre el rendiment dels diferents jugadors.
4.L'equip no està cohesionat i això desmotiva a l'entrenador.

Reflexió final:

És ben cert que tot el que fem afecta als altres. Tant és així que totes les nostres relacions en depenen.
El fenomen de la causalitat circular és molt curiós perquè no podem saber quin fou l'element que causà inicialment alguna reacció. Si bé és cert que una actuació A produeix una reacció B , no solem pensar mai que aquesta actuació de fet és conseqüència de quelcom que a aquella persona li ha passat en algun moment determinat.
Així doncs, no serveix de res buscar culpables o responsables del fet en si perquè fàcilment entrarem en una cadena de causalitats que esdevindrà el peix que es mossega la cua.
El fenomen de la causalitat circular, a més, es dona en tots els tipus de relacions humanes, des d'una relació de parella, passant per una família fins a grans col·lectius de persones.
Un exemple d'aquest últim tipus de relació circular, en aquest cas, una relació simètrica destructiva seria la situació que aquests últims dies s'ha viscut al poble de Salt.
S'ha establert com a causa d'una sèrie d'aldarulls, l'accident d'un jove que desgraciadament acabà perdent la vida.
En el moment que patí l'accident aquest jove era perseguit per la policia. El problema d'aquest jove, però, no era el vehicle que acabava d'agafar sense permís sinó tota la cadena de relacions i esdeveniments que l'empenyeren a dur a terme un fur (aquest jove, per tant, actuà com a pacient identificat del seu entorn). Aquest accident, juntament amb molts altres fets que durant els últims mesos s'han produït , ha provocat una revolta d'una col·lectiu de persones de Salt els quals han dut a terme uns quants actes de vandalisme de diversa gravetat. Aquest fet ha provocat que molts dels habitants de Salt s'hagin sentit, amb molta raó, molt enfadats amb la situació que s'està vivint a pocs metres de casa seva i s'hagin manifestat.
Podem saber quin fou l'element inicial que causà aquesta relació de tensió? No. Per molt a fons que estudiéssim la situació que s'està vivint, no podríem saber mai quin és el fenomen que enfronta diferents col·lectius de persones per dues raons principals:
En primer lloc ,perquè els col·lectius estan formats per persones individuals que formen part d'altres sistemes, els quals també els influencien i , per tant, en certa manera també influencien el col·lectiu del qual formen part.
En segon lloc perquè les cadenes de causalitat d'esdeveniments i factors que han entrat en joc alhora de crear un conflicte i ,més d'aquestes dimensions ,sol ser tan llarga que és impossible de desglossar en petites parts.
Així doncs, tal i com diria un psicòleg que treballés utilitzant la causalitat circular, el que cal per a solucionar aquest tipus de conflictes és canviar les relacions entre les parts implicades. En el cas del poble de Salt, potser s'hauria de plantejar un enfocament diferent de la política social, una distribució diferent dels recursos, no ho sé, quelcom que potenciés relacions de cordialitat i comoditat entre els seus veïns en lloc de potenciar l'odi i la desconfiança. És, però un problema molt complex el qual penso que s'hauria d'estudiar a fons per a poder-ne donar una opinió vàlida i amb un bon fonament.

PRÀCTICA 6: Les necessitats humanes

Introducció

Abraham Harold Maslow fou un dels grans representants de la psicologia humanista.
Ell fou l'autor de la piràmide de Maslow, una teoria sobre la jerarquia de les necessitats humanes. Aquesta consta de 5 estadis: a l'estadi superior hi trobem les necessitats més elevades relacionades amb l'autorrealització mentre que a l'inferior les més bàsiques dedicades a satisfer les nostres necessitats fisiològiques.
Nivells de la piràmide de Maslow:
1.Necessitats fisiològiques: Necessitats més bàsiques les quals ens permeten la supervivència física.

2.Necessitats de seguretat: Necessitats relacionades amb la nostra sensació de seguretat (per exemple tenir la seguretat que ens trobem bé).

3.Necessitats d'afiliació o socials: Necessitat de formar part d'un grup en el qual ens hi sentim a gust.

4.Necessitats de reconeixement: Maslow explica que es divideixen en dos:
-La baixa estima es refereix a com ens sentim respecte el que les altres persones pensen de nosaltres.
-L'alta estima es refereix a com ens sentim amb nosaltres mateixos.
És quan aquestes necessitats no es compleixen que patim problemes d'autoestima.

5.Necessitats d'autorrealització:Aquestes necessitats no es poden satisfer si les anteriors no estan satisfetes. Són les que ens permeten sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, realitzats i útils.

-Comportaments dirigits a la satisfacció de les necessitats autèntiques
Comportament constructiu: Esta dirigit a satisfer una necessitat amb èxit sense perjudicar cap altre aspecte ni persona
Comportament destructiu: La necessitat es satisfà correctament però es perjudica a algú per a aconseguir-ho.
Comportament fallit: Es aquell comportament en el que no s’aconsegueix satisfer la necessitat autèntica.


PRÀCTICA: Buscar un comportament constructiu, un de destructiu i un de fallit dels 5 nivells de la piràmide de Maslow.

Necessitats fisiològiques:
Comportament constructiu: Algú té gana i prepara dinar per tothom.
Comportament destructiu: Algú té gana i s'acaba tot el menjar de la nevera de casa seva de manera que quan els seus companys de pis arriben no tenen res per menjar.
Comportament fallit: Algú té gana però no té gaires diners de manera que va a un restaurant i demana el plat més barat. Quan acaba de menjar-se'l encara no està tip.

Necessitats de seguretat :
Comportament constructiu: Una persona va a córrer cada dia per així sentir-se sa.
Comportament destructiu: Una persona es menja tota la fruita de casa seva i a la seva parella no n'hi queda mai. Ella es troba molt bé però la seva parella es sent molt inflada.
Comportament fallit: Una persona nota que necessita fer més esport. Es compra una bicicleta estàtica però no la fa servir.

Necessitats d’afiliació o socials:
Comportament constructiu: Una persona es mostra tal i com és amb els seus amics i espera que si són amics de veritat l'acceptin tal i com és.
Comportament destructiu: Una persona diu mentides sobre una altra per a així enganyar als seus amics i fer-la quedar malament. A més fa tot de favors als seus amics per guanyar-se'ls.
Comportament fallit: Una noia que no troba xicot decideix que el que ha de fer és aprimar-se molt. S'aprima 10 kg. i segueix sense trobar-ne.

Necessitats de reconeixement:
Comportament constructiu: Un director d'empresa que treballa molt i es preocupa pels seus treballadors. Aquests el respecten i li fan cas.
Comportament destructiu: Aquest director d'empresa coacciona a alguns treballadors perquè parlin bé d'ell i infundeixin l'admiració per ell entre els altres.
Comportament fallit: El director treballa molt però escridassa a tots els treballadors de manera que aquests no el poden veure.

Necessitats d’autorealització:
Comportament constructiu: Una noia a qui li agrada molt la música comença a tocar en un grup amb uns amics amb qui se sent molt a gust. Això l'omple i la fa sentir bé amb ella mateixa.
Comportament destructiu: Per a poder tocar en aquest grup aquesta noia va infondre tot de mentides sobre el noi que abans ocupava el lloc que ara li correspon a ella fins que el van fer fora.
Comportament fallit: El que en realitat voldria aquesta noia és agradar-li a un altre dels components del grup però després d'entrar a formar-ne part ell segueix sense fer-li cas.

Reflexió final:

He trobat molt interessant aquesta pràctica ja que no m'havia plantejat mai que el fet de sentir-se bé amb un mateix pogués desglossar-se en tantes parts.
Em semblen molt curiosos els estadis de la piràmide de Harlow i com estan interconnextats entre ells. També m'intriga la manera com es poden veure alterats o com es poden relacionar en algunes patologies. En els trastorns alimentaris, per exemple, l'estadi de les necessitats fisiològiques es veu perjudicat però no per falta de recursos econòmics o d'algun altre tipus sinó per problemes en algun dels tres estadis superiors.
Les depressions, per exemple, són un trastorn que pot començar per una mancança en qualsevol dels estadis i acabar perjudicant-los a tots.
Les drogodependències, poden començar perjudicant només l'estadi inferior, per exemple, i anar minant els altres fins que arriben a ocasionar greus problemes socials i de salut en la persona que les pateix.

D'altra banda crec que no és fàcil que una persona tingui en bon estat les cinc fases de la piràmide i que com menys n'hi tingui més difícil li serà de dur a terme comportaments constructius.

PRÀCTICA 7: L’EMPATIA

Breu introducció teòrica

Carl Rogers fou un psicòleg molt influent en la història d’EEUU. Juntament amb Abraham Maslow fundà l’enfocament humanista en psicologia.

Què és la psicologia humanista?
La psicologia humanista fou una manera de fer psicologia que va néixer a finals de la dècada dels seixanta als EEUU.
Una de les seves idees principals era que l’experiència no verbal així com els estats de consciència alterats eren una via per a poder assolir el nostre ple potencial humà i sentir-nos a gust i en harmonia amb nosaltres mateixos, és a dir, ser feliços.
Va ser una reacció als dos plantejaments predominants de l’època (el conductisme i el psicoanàlisis).
Sorgí com una altra manera de fer psicologia, optimista i positiva ja que el conductisme pretenia quantificar tot el que fem les persones i el psicoanàlisi tan sols es centrava en tot el patològic deixant de banda d’altres aspectes.

Els plantejaments principals d’aquest corrent psicològic proposats per Kalawski són els següents:
1.Cada persona és única i irrepetible.
2.Els éssers humans tenim una tendència innata a l'autorrealització i som, també innatament bons.
3.La consciència que tenim de nosaltres mateixos i la manera com ens identifiquem amb el nostre jo és només un dels estats de consciència als qual podem arribar.
4.A mesura que ens anem autorrealitzant assolim nivells de consciència més elevats.
5.Ment i cos no són considerats com a independents sinó com a un tot.
6.Es revalora tot l’emocional.
7.Valoració de la comunicació que impliqui els altres en la seva totalitat, o dit d’una altra manera, valorització de l’empatia.

La teoria de Rogers
La teoria de Carl R. Rogers es diferència d’altres pel fet que no es centra en aspectes patològics dels éssers humans sinó en aspectes positius.
El natural, per a ell, és la salut mental i no la malalta les qual veu com a distorsions de la nostra tendència natural.
L’element principal d’aquesta teoria és la “tendència actualitzant”, una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar tot el seu potencial fins al màxim.

L’empatia
Carl Rogers pensava que per a dur a terme una bona teràpia, el que calia era que entre el pacient i el terapeuta hi hagués un bon nivell d’empatia.
Si aquesta no hi era present, el nivell de comunicació entre ésser humà i ésser humà no és correcte i, per tant, no es pot produir cap mena de contacte ni generar confiança.

Síntesi del documental
A la classe hem visionat el documental de 30 minuts, Pensant en els altres.
En aquest programa s’hi pot observar una classe de quart de primària d’una petita ciutat d’uns 8000 habitants amb un professor particular: Toshido Canamori el qual pensa que cal guiar els nens en l’aprenentatge i en l’art de viure.
Així doncs, el que els explica el primer dia de classe quan arriben és que el que van a fer a l’escola és a aprendre a ser feliç.
Aquest mestre anima els alumnes a experimentar l’alegria de viure, a experimentar totes les possibilitats d’expressar la seva identitat individual.
La seva recepta recepta per a la felicitat individual diu: Cada nen ha d’afirmar els seus punts forts i els dels seus amics i els seus amics han de fer el mateix amb els d’ell.
Tots els alumnes de la seva classe tenen una llibreta: La llibreta de les cartes, una eina fonamental. Els nens hi registren les coses més importants que pensen les quals llavors llegeixen als companys de classe.
Aquesta llibreta és una eina que el professor utilitza per a promoure que els nens es posin en el lloc dels altres i aquests hi escriuen coses tan importants com la mort d’un familiar, el seu sentiment envers algun conflicte a l’escola o envers el companys de classe perquè l’han defensat davant del professor.

Conclusions i reflexió personal
Penso que a totes les escoles s’haurien de treballar les relacions amb els altres tal i com ho fan en aquesta classe de quart del Japó.
No entenc per què la majoria dels aprenentatges que rebem estan relacionats amb conceptes que no tenen res a veure amb el nostre estat personal o com ens relacionem amb els altres ja que això és vital.
No serveix de res formar grans enginyers o filòlegs en una societat si no es formen persones amb les eines necessàries per a ser felices i per a poder ajudar als altres a ser-ho.
Durant molts anys hem tingut un sistema educatiu basat en la competitivitat i superar als altres on es treballaven totalment els valors contraris que en aquesta escola del Japó.
Crear un sistema educatiu d’aquesta manera pot fer avançar la societat a nivell tecnològic però promou la soledat, l’enveja i la infelicitat entre la població ja que si eduquem els nens per a ser competitius quan siguin grans les seves prioritats no seran el seu benestar personal i el de les persones que els envolten sinó ser els millors a la feina o destacar en algun àmbit per sobre dels altres, tenir molts diners o poder sentir-se superiors a la majoria en algun sentit.
És molt important que els nens siguin empesos a fer un esforç mutu de comprensió per a que puguin gaudir d’una bona salut mental quan siguin adults.

Deixant de banda el caràcter fonamental de l’empatia per a la vida personal de qualsevol, és també una qualitat imprescindible en un bon psicòleg ja que sense la capacitat de posar-te en el lloc dels altres difícilment podrem entendre cap dels problemes que els nostres pacients ens vulguin fer arribar.

PRÀCTICA 5: FREUD, LA PASIÓN SECRETA

A classe hem visionat la pel·lícula “ La Pasión Secreta” de Freud. Aquesta pràctica consisteix en ampliar algun dels temes que hem visionat.
Jo he escollit el tema de les paràlisis histèriques.

Breu Situació

L'obra de Sigmund Freud és tan llarga que està dividida en etapes:
El període preanalític, el qual va de 1885 a 1900 en el qual es dedicà a publicar obres relacionades amb la neurologia.
El període analític, el qual va del 1900 a 1915 ,n el qual publicà obres relacionades amb la psicologia.
El període metapsicològic,el qual va del 1915 endavant,on Freud es dedicà a publicar més orientat en el camp de l'antropologia.
Els seus estudis sobre la histèria estan situats en el període preanalític i algunes publicacions interessants que feu al respecte són:Observació d’un cas d’ hemianestèsia d’un baró histèric o Histèria (1888).

Les paràlisis histèriques

Les paràlisis histèriques eren un fenomen de l'època de Freud que tenia una incidència en la societat semblant al que tenen avui en dia els transtorns alimentaris.
Una paràlisis histèrica era una paràlisi física d'una part del cos o un bloqueig d'algun dels sentits,com per exemple la visió.
La diferència principal d'una paràlisi histèrica davant un altre tipus de paràlisi (segons Freud explicà en”l'Estudi Comparatiu de les paràlisis orgàniques i histèriques”)és la següent:
En les paràlisis perifèrico-espinars (una paràlisi que podem patir per una lesió medul·lar en un accident, per exemple) la part del cos que queda paralitzada hi queda per tota la secció que ocupen els nervis que es veuen afectats per la paràlisi. En una paràlisi histèrica, en canvi,no hi ha una lesió evident a nivell neurològic i el que es paralitza és l'òrgan tal i com el pacient l'entén (tal i com s'entén popularment).
És per això, que les paràlisis histèriques en els seus inicis eren considerades per molts neuròlegs alemanys (tal i com hem pogut veure en la pel·lícula) com una farsa dels pacients per a aconseguir les atencions dels seus éssers estimats.
Freud, però, sabia que això no era així i per això se n'anà a França a estudiar aquest tipus de paràlisis amb Charcot. Aquest neuròleg francès,professor d'anatomia patològica,estava desenvolupant l'únic mètode que semblava efectiu en alguns pacients de paràlisis histèriques de tot Europa. No tenia, però, gaire prestigi entre els metges alemanys,pel fet que les tècniques del moment,no permetien d'avalar-lo d'una manera empírica total.

El mètode de Charcot.
Charcot utilitzava la hipnosis (tal i com hem vist a la pel·lícula que hem visionat) per a treballar amb els seus pacients.
La hipnosis és la inducció a un estat de consciència disminuïda, equiparable, podríem dir, a un estat de somnolència.
Charcot aprofitava aquest estat mental per a manipular l'estat dels pacients i aconseguir eliminar-ne alguns estats histèrics. Ell encara no sabia ben bé perquè això li funcionava, Freud en formularia una hipòtesis més tard.

La causa i la curació de la histèria.
Freud començà a estudiar aquest tipus de paràlisis de la mà de Breuer. És per això que considero important citar les observacions que aquest seu company havia fet fins al moment present.
En primer lloc,creia que la significació dels símptomes histèrics semblava estar en aconteixements del passat.
En segon lloc,durant aquests aconteixements tots els pacients havien reprimit una forta emoció que no havien pogut manifestar amb paraules.
En tercer lloc,una persona mostrava els símptomes quan la emoció inherent a la situació patògena no podia manifestar-se normalment i les emocions empresonades experimentaven tot de transformacions anormals i, finalment, els esdeveniments traumàtics no eren recordats pel pacient i només es podien recordar durant la hipnosis (en aquest moment, el de la catarsi,era quan els pacients experimentaven la curació).


Aquest trauma, explicà Freud, no era un trauma de naturalesa física com en el cas de les paràlisis medul·lars; era un trauma ocasionat per la paraula o per alguna vivència extremadament negativa.
Això ocasionava algun tipus de lesió en el cervell que,tot i que invisible als ulls de la ciència d'aquell moment,hi era i era capaç d'immobilitzar les extremitats d'una persona, per exemple.
El mètode que utilitzava Freud sovint comprenia la hipnosis tot i que ell estava convençut que havia d'haver-hi una altra manera d'arribar al trauma dels seus pacients. Mica en mica,anà abandonant aquest mètode ja que observà que els símptomes tornaven a aparèixer quan el pacient i el terapeuta s'allunyaven.
El mètode que començà a utilitzar Freud quan deixà de creure en l'hipnotisme,fou l'associació lliure. A partir d'una paraula que ell deia als pacients, els demanava que li expliquessin el que se'ls acudia. Aquest mètode tenia el mateix objectiu que l'anterior: trobar la relació entre els símptomes i l'esdeveniment que havia engendrat el trauma en el passat.
Cap a finals del període preanalític, Freud començà a engendrar les idees que configurarien la seva teoria sexual. S'adonà que no tots els pacients que han viscut situacions traumàtiques acabaven patint una paràlisi histèrica sinó que eren els que havien patit un trauma de tipus sexual els que s'hi veien involucrats.
Un altre dels descobriments que va fer és que durant les sessions de teràpia amb els seus pacients, es produïa una mena de transferència d'afecte que també posseïa algun tipus d'insinuacions sexuals.
A la pel·lícula ho podem apreciar en el cas d'Anna O, una pacient que primer tractava Breuer i posteriorment Freud la qual sembla que s’enamora de tots els seus terapeutes.Aquesta pacient arribà fins i tot a patir un embaràs histèric que apartà a Breuer del cas per a evitar escàndols.

Conclusions i reflexions

Les paràlisis histèriques foren un fenomen amb molta influència en la societat del moment.
El que em sobta més d'aquest tipus de paràlisis, però, és la seva desaparició, ja que actualment ja no hi ha paràlisis histèriques sinó altres tipus de trastorns que també són ocasionats per un trauma provocat per la paraula o vivències extremadament difícils per l'individu que desenvolupa el trastorn.
Suposo que en funció de les circumstàncies del moment, les persones tendim a desenvolupar un tipus de resposta a un element que ens ha fet mal o una altra.Podríem arribar a pensar que la conducta patològica s'encomana? Que la societat ens orienta cap a un tipus de resposta als nostres traumes?
M'explicaré: Em refereixo, per exemple, al cas dels trastorns alimentaris (els quals tenen una incidència semblant en la societat a la que tingué la histèria). És evident que els trastorns alimentaris probablement no existirien, si en la nostra societat no fos tan important tenir una bona imatge, estar al dia de les últimes tendències, etc.,i es passés a valorar més altres valors més positius de la personalitat ,com per exemple la solidaritat, la sinceritat o el fet de saber cuinar, per exemple.No estic dient que no es valorin aquest aspectes, és clar, em refereixo a que de vegades, però, sobretot en els mitjans de comunicació, les botigues de roba o els locals d'oci nocturn, sembla que tot això perdi tota la seva importància i l'únic rellevant sigui tenir una bona figura i anar ben vestit.
Jo penso que és cert que depèn de l'època històrica en la qual vivim estem predisposats a desenvolupar un cert tipus de patologies o unes altres.

PRÀCTICA 4: ELS MECANISMES DE DEFENSA

Breu introducció teòrica

L'obra de Freud és tan extensa que evolucionà al llarg de la història. Seguidament en faré una breu síntesi centrada en els aspectes rellevants per a aquesta pràctica:

A partir de l'estudi de les paràlisis histèriques Freud dividí metafòricament la ment humana en dues parts: el conscient i l'inconscient entre els quals media el preconscient.
A partir d'aquesta afirmació Freud presentà la “metàfora de l'iceberg” en la qual esmenta que només som conscients d'una setena part de tot el que ens passa. El comportament humà, deia ell, és fruit del que passa a les sis setenes parts restants.
És en el preconscient on la informació passa del conscient a l'inconscient, però d'una manera encriptada.
Per exemple: Si hi ha algun element a l'inconscient que em provoca ceguesa i puc fer-lo passar al conscient, puc resoldre'n els símptomes i així recuperar la visió.
Al fenomen de recordar una emoció que havia quedat oculta , Freud l'anomenà catàrsi. La psicoanàlisi defensa que a partir de la catàrsi es pot produir curació.
Una altra tècnica a través de la qual es pot produir curació és l'associació d'idees.
Un altre dels conceptes que Freud elaborà durant aquesta etapa fou el de projecció. La projecció és la idea que allò que ens passa a nosaltres, ho projectem en els altres.
La psicologia actual encara utilitza una eina elaborada a partir de la idea de projecció: El test de Rocher, un test de personalitat en el qual el pacient ha d'adjudicar significat a unes taques.
La versió infantil d'aquest test és el test de la pota negra en el qual un infant ha de construir una imatge a partir d'unes làmines i llavors explicar-la.
Melanie Klein, psicoanalista infantil, també elaborà una prova: la prova del joc en la qual mentre juguen els nens expressen allò que els passa.
Aquesta primera teoria està basada en el concepte de libido. Freud entén el libido com l'energia vital que ens permet funcionar, una bona part de la qual és de tipus sexual.

Més tard, tot aquest conjunt d'idees evolucionà i Freud modificà aquelles parts metafòriques que havia elaborat de la ment humana: Aquesta vegada els anomenà ID, JO i SUPEREGO.
Entenem per ID la nostra part més innata basada en el principi de plaer, la més egoïsta; que l'únic que vol és satisfer les necessitats, el que som en essència.
El JO, per la seva banda sorgeix quan el nen s'adona que no sempre pot satisfer les seves necessitats immediatament, que la mateixa realitat imposa restriccions.
El SUPEREGO, finalment, té en compte l'altra gent, és el que contempla la nostra consciència, els remordiments, etc. el que ens capacita a posar-nos en la pell dels altres.
Aquestes tres entitats interaccionen entre elles i donen com a resultat una manera d'actuar.
Si en el procés de construcció d'aquestes entitats es produeixen problemes, en la conducta també se’n produïran..

Més endavant, a mesura que tot el tema sexual anava agafant preponderància en les idees de Freud aquest afirmà ,que el que movia la nostra conducta en la seva totalitat, de la mateixa manera que també era el que ocasionava tots els problemes psicològics, era la sexualitat. És per això, doncs, que afirmà que el desenvolupament humà es produïa a través d'unes etapes de desenvolupament sexual que són les següents:
1.L'etapa oral: Si un nen és frustrat en aquesta etapa, per exemple retirant-li el pit abans d'hora, pot desenvolupar una fixació que es manifestarà quan sigui adult per exemple, fumant o mostrant una actitud pessimista i negativa davant la vida.
2.L'etapa anal: És l'etapa que va dels dos als tres anys durant la qual els nens aprenen a controlar els esfínters. Si hi ha algun problema o desordre també pot manifestar-se en l'etapa adulta (per exemple pot ser que una persona sigui molt avara perquè durant l'etapa anal va haver de retenir massa).
3.L'etapa fàl·lica: És l'etapa que va dels tres als sis anys on els nens descobreixen els genitals. Si no es supera adequadament també pot produir alguna alteració. És en aquesta etapa on apareixen el complexe de Deep (pels nens) i d'Electra (per les nenes) relacionats amb el descobriment de la relació triangular entre ells, la mare i el pare o altres figures de vincle.
4.L'etàpa de latència: En aquesta etapa no hi ha massa manifestacions sexuals, simplement s'estan desenvolupant.
5.L'etapa genital: La podem ubicar durant l'adolescència i és on es descobreix el sexe tal i com l'entenem els adults.

Després de desenvolupar totes aquestes idees fou quan Freud parlà dels mecanismes de defensa; uns dispositius interns desenvolupats per l'EGO per tal de manejar l'ansietat, prevenir l'aparició de transtorns i preservar l'equilibri psíquic.

La seva filla, Anna Freud, proposà el següent llistat de mecanismes de defensa:
1.Repressió: Manté els impulsos inacceptables de l'ID fora de la consciència. Aquest procés gasta molta energia però preserva l'equilibri psíquic.
2.Negació: Intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d'afrontar.
3.Projecció: No em passa a mi, passa als altres.
4.Racionalització: Invenció d'una explicació que ens deixa tranquils per a un fenomen en el que ens hem vist involucrats.
5.Intel·lectualització: Dona explicacions intel·lectuals als sentiments que pateixes.
6.Formació reactiva: Em comporto de manera oposada al que voldria fer realment.
7.Regressió: Consisteix en retrocedir a etapes anteriors del desenvolupament psicosexual.
8.Desplaçament: Canviar l'objectiu d'impuls, en lloc d'alliberar els meus sentiments en la direcció des d' on ve el problema, els dirigeixo ca pa un altre lloc. Per exemple: m'enfado a la feina i ho faig pagar als meus fills.
9.Sublimació: Donar sortida constructiva a determinats impulsos, construccions a favor d'un mateix i dels altres. També és una tècnica d'educació emocional.


Cos de la pràctica

Aquesta pràctica consisteix en realitzar una proposta de sublimació a l' impuls dels set pecats capitals trobant-los també una sortida negativa.
L'Alba Coma, en Genís i jo hem elaborat la següent proposta.

1.IRA:
Sortida negativa: Trencar un vidre.
Sublimació: Anar a córrer.

2.LUXÚRIA: Hem imaginat el cas que estem en una discoteca i veiem a una persona que ens agrada.
Sortida negativa: Intentar forçar aquesta persona perquè mantingui relacions amb nosaltres.
Sublimació: Acostar-nos a aquesta persona per a parlar-hi i intentar crear-hi un vincle.

3.GULA:
Sortida negativa: Menjar molt cada vegada que tenim gana i no seguir els horaris dels àpats.
Sublimació: Fer altres coses i marcar-te un temps d'espera fins a permetre't menjar.

4.PERESA:
Sortida negativa: Quedar-te tot el dia al llit sense fer res.
Sublimació: Obligar-te a fer alguna cosa, assumir algunes responsabilitats que et facin estar alerta.

5.SUPÈRBIA:
Sortida negativa: Riure's de la gent que t'envolta perquè els consideres inferiors.
Sublimació: Ajudar als altres, convertir-te en un líder positiu, ser emprenedor en els projectes que comparteixes amb d'altres persones.

6.ENVEJA: Hem imaginat el cas que ens fa enveja el sou d'un company de la nostra empresa.
Sortida negativa: Explicar mentides sobre aquesta persona per deixar-lo en evidència i aconseguir que el facin fora de la feina.
Sublimació: Fer tot el possible per a aconseguir el mateix sou que ell: fer cursets, esforçar-te molt a la feina, etc.

7.AVARÍCIA: Hem imaginat el cas d'una mare molt avara.
Sortida negativa: Guardar-se tots els diners de manera que amb prou feines supleix les necessitats bàsiques dels seus fills.
Sublimació: Ensenyar als fills a estalviar per a aconseguir quelcom, comprar el bàsic i a llocs barats.

Conclusions i reflexions

Després d'haver realitzat aquesta pràctica he entès com es poden explicar moltes de les reaccions que els humans duem a terme davant d'algunes situacions que ens produeixen alguna mena de descontrol emocional.
Penso que els mecanismes de defensa són totalment necessaris per a protegir la nostra rutina vital, per no viure constantment inundats de pors o altres sensacions que ens anul·lin.
Per a poder dur un mecanisme de defensa a terme, però, cal haver assolit un cert grau de desenvolupament i haver experimentat una sèrie de vivències prèvies ja que sinó no estem capacitats per executar-lo. Aquest és el cas dels nens petits els quals cada vegada que es troben en una situació que els provoca una emoció forta necessiten recórrer immediatament a la seva figura de vincle perquè els protegeixi i els proporcioni un mecanisme de defensa, els hi elabori aquest mecanisme perquè ells encara no ho saben fer.
Quan creixem ja som capaços d'elaborar els nostres propis mecanismes de defensa, però de vegades no ho fem potser de la manera correcta. Tots els tipus que descrigué Anna Freud poden ser positius o negatius en una etapa determinada de la vida.
M'explicaré construint un exemple amb algun d'ells: La repressió, per exemple, pot ser molt útil en moments vitals en els quals hem de respondre sota d'una gran pressió però pot ser molt perjudicial quan ens neguem a acceptar algun impuls, per exemple la nostra homosexualitat, ja que l'únic que fem és enganyar-nos i anar en contra de la nostra felicitat.
La intel·lectualització, d'altra banda, pot ser molt beneficiosa alhora de gestionar un seguit d'emocions que ens estan desbordant, però d'altra banda pot fer-nos donar tantes voltes a un sentiment (per exemple l'atracció que podem sentir per una persona) que podem arribar a plantejar-nos coses incorrectament ubicades dins d'aquest cas.
La regressió, per la seva banda, pot ser positiva en moments durant els quals ens sentim molt insegurs ja que possiblement ens faci reclamar la nostra figura de vincle la qual ens ajudarà en aquest moment dur que estem vivint, però cal sortir dels estats de regressió per a continuar amb la nostra vida com havíem fet fins aleshores.
El cas de la sublimació que ha estat el que hem treballat més a fons a la classe és, per a mi, del que se'n pot treure més rendiment. Si podem aprendre a donar sortides constructives a determinats impulsos que ens ocorren , sobretot si són impulsos que ens empenyen a realitzar accions destructives contra nosaltres o els altres, tindrem a les nostres mans un poder molt gran de creació.
Aquest, ben conduït pot donar uns fruits meravellosos tan per a nosaltres mateixos com per les persones que ens envolten la qual cosa pot fer millorar molt la nostra autoestima, i benestar personal alhora que possiblement disminueixin tots aquests impulsos que preteníem reconduir.

PRÀCTICA 3: LES DISTORSIONS COGNITIVES

Breu introducció històrica

En els inicis de la psicologia (la qual partí de la filosofia i la fisiologia), W. Wundt i W. James treballaren de manera quasi paral·lela configurant les dues grans visions de la psicologia: l'estructuralisme i el funcionalisme.
La psicologia era vista com la ciència que estudia els estats de consciència.
Uns anys més tard, J. Watson es trobà incòmode amb aquest plantejament i fundà el conductisme: opinava que en el que cal fixar-se és en la conducta observable. Així doncs, tot el que passa dins de la caixa negra (la ment) no s'ha de tenir en compte. Val a dir que en aquella època tampoc disposaven de la tecnologia actual, així doncs és fàcil de comprendre que si el que es buscava era fer ciència objectiva en psicologia, poques referències tenien els psicòlegs al seu abast , per a poder ser empírics amb els fenòmens intracraneals.
Alguns dels autors conductistes més destacats foren Pavlov, el mateix Watson i Skinner.
El primer és conegut pels seus treballs sobre el condicionament clàssic i els reflexes condicionats, els treballs sobre estímul i resposta. Un exemple en són els seus experiments realitzats amb gossos: demostrà que era capaç de condicionar la salivació dels gossos a un estímul que ells associaven amb l'aliment.
En la següent imatge es veu clarament en que consistia el seu experiment:

Skinner, per la seva banda introduí la conducta en el binomi estímul - resposta , el qual quedà de la següent manera: estímul --> resposta --> conducta.
El que intentava explicar aquest psicòleg nord-americà, és que cada resposta duu associada una conducta, o dit d'una altra manera, que els estímuls que rebem condicionen la nostra conducta.
Així doncs, totes les tècniques desenvolupades a partir dels estudis de Watson i Skinner són de modificació de la conducta.
Skinner, avançà una mica més en els experiments amb animals i aconseguí demostrar amb la caixa d'Skinner que les rates eren capaces de “demanar” menjar (conducta) quan tenien gana (estímul) a través d'accionar una palanca , doncs prèviament havien après que cada vegada que accionaven aquesta palanca baixava menjar.

Hi havia moltes incògnites, però, que el conductisme no podia solucionar relacionades sobretot amb la cognició. És per això, doncs, que nasqué el cognitivisme. Alguns dels autors més destacats d'aquesta vessant de la ciència psicològica foren A. Ellis o A. T. Beck.
El que feu el cognitivisme fou introduir l’ organització (els processos mentals interns) dins l'esquema elaborat prèviament pels conductistes , el qual quedà de la següent manera:
Estímul --> organització --> resposta --> conseqüència.
Ja no es veia a les persones com a animals completament modificables sinó que se'ns començà a veure com a organismes amb capacitat de decidir com respondre a determinats estímuls. La prova evident d'això és que davant d'un mateix estímul, diferents persones escullen respondre de diferents maneres. Abans de respondre a un estímul cadascú es rumia (inconscientment moltes vegades) com l'abordarà. Som capaços de fer això perquè la nostra conducta té a veure amb el que passa dins la nostra ment: pensaments, emocions, etc.

Actualment la psicologia cognitiva és la que té més preponderància dins la nostra societat.

LES DISTORSIONS COGNITIVES: Descripció de la pràctica.

A la classe vam introduir el tema de les distorsions cognitives a través d'un breu exemple.
Hi ha diverses maneres d'explicar un trastorn depressiu:

Explicació mèdica:
Des d'un punt de vista mèdic una depressió és un trastorn en la bioquímica del cervell, sovint un dèficit de serotonina que se soluciona administrant fàrmacs que el compensin.

Explicació segons el model conductista radical:
Des del model conductista radical una depressió es pot explicar de diverses maneres. Un exemple n'és el model de la indefensió apresa de Martin Selingman.
Aquest model s'entén molt bé si imaginem un gos dins d'una caixa d'Skinner el qual pot controlar una descàrrega elèctrica que recau sobre seu. En el moment que el gos deixa de poder controlar aquesta descàrrega deixa de tenir la sensació que controla la seva vida, s'aïllarà, es mostrarà més apàtic. En definitiva, es deprimirà. Així doncs, una persona que senti que ha perdut el control sobre la seva vida, també s'aïllarà i es deprimirà. Una possible solució en aquest cas seria ajudar a aquesta persona a recuperar l'esperança.

Explicació segons el model cognitivista:
Si la resposta que donem al món té a veure amb el que passa dins la nostra caixa negra, el fet que una persona tingui una determinada manera de pensar tindrà conseqüències en la seva vida.
És per això que els pensaments negatius reiterats acaben tenint incidència en el nostre estat d'ànim. Aquest tipus de pensaments són el que s'anomena DISTORSIONS COGNITIVES (pensaments negatius en excés sobre el nostre entorn).
Una depressió, des d'aquesta perspectiva, és un conjunt de pensaments distorsionats que tenen com a conseqüència una afecció del nostre estat d'ànim.
Possibles solucions a aquest problema són la teràpia racional emotiva conductual d'Ellis (una tècnica centrada més en la vida actual del pacient que no en el seu passat) o la teràpia cognitiva proposada per a A. T. Beck (la qual manté una concepció psicològica centrada en els processos mentals des d'un punt de vista intrapsíquic).

Etiologia de la depressió pels psicòlegs cognitivistes:
La causa principal de les depressions pels cognitivistes són els pensaments distorsionats.
Segons ells a partir d'un fet que passa a les nostres vides comencem a pensar A o B seguint el nostre esquema cognitiu. A partir d'aquí configurem els nostres pensaments i creences que ens duen conseqüències emocionals i conductes.
Per exemple: El meu amant m'ha deixat (segons l'esquema cognitiu puc pensar diferents coses) --> no puc estar sense ell, soc una perdedora, no en trobaré cap altre (configuro els meus pensaments i creences) --> estic trista, furiosa, falto a la feina, bec més del compte, etc. (els meus pensaments em comporten conseqüències emocionals).
Tots aquests pensaments són esquemes equivocats mitjançant els quals interpretem els fets i que ens duen conseqüències negatives com per exemple alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb els altres, maneres simplistes i negatives de veure la vida, etc.

TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES

1.Generalització excessiva: Prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
Per exemple: M'ha deixat la meva xicota i jo penso que totes les dones són iguals.

2.Abstracció selectiva: Enfoco exclusivament certs aspectes (normalment negatius) d'un esdeveniment o persona i n'excloc la resta de característiques.

3.Polarització o pensament tot o res: Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts.
Per exemple: Mai he tingut sort.

4.Desqualificació d'allò positiu: Desestimo experiències positives per raons arbitràries. És a dir: Menysvaloro i desestimo coses bones que em passen: M'autoboicotejo.
Per exemple: He tret molt bona nota però no té cap valor, un cop de sort el pot tenir tothom.

5.Lectura del pensament: Pressuposo les intencions dels altres.
Per exemple: Perquè aquest el concepte que té de mi és...

6.Endevinar el futur: Predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin.
Ex: No cal que em presenti a l'examen perquè segur que el suspendré.

7.Maximització i minimització: Sobreestimar o subestimar esdeveniments i persones.

8.Raonament emocional: Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.
Per exemple: Com que X em cau malament, és mala persona.

9.Etiquetar erròniament: Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb prejudicis.
Per exemple: Aquell nen és molt dolent.

10.Autoinculpació:Em faig responsable i culpable de qüestions diverses sense ser-ne.

11.Personalització: Assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.

12.Imperatiu categòric: M'imposo a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom, que ho he de fer o que no ho hauria d'haver fet. Redueixo la vida a una obligació contínua.

Treball en equips

En equips hem contextualitzat dos exemples de cada distorsió. El nostre equip està format per la Maria Climent, l'Alexandra Chacón, l'Alba Coma i jo, l'Anna Fusté.

1.Generalització excessiva:
A.El meu xicot se n'ha anat amb una altra. Jo penso: “Tots els homes m'ho faran això”.
B.Una amiga m'ha traït. Jo penso: “No es pot confiar en ningú”.

2.Abstracció selectiva:
A.He tret un 9 a l'examen però he fallat una pregunta que em sabia. Jo penso: “Podria haver tret un 10, estic molt decebuda amb mi mateixa”.
B.Vaig fer un pastís molt bo però quan va arribar a la taula ja era fred. Jo penso: “Quin desastre de pastís!”

3.Polarització:
A.M'han deixat tres cops. Jo penso: “Mai trobaré a ningú que m'estimi de veritat”.
B.Una noia acaba de caure a terra i uns nois se n'han rigut. Ella pensa: “Sempre tothom se'n riu de mi perquè sóc molt bruta”.

4.Desqualificació:
A.M'han donat una beca per anar a estudiar a fora. Jo penso: “Segurament ha estat sort perquè no me la mereixo.”
B.El noi que m'agrada avui m'ha saludat perquè no hi ha els seus amics. Jo penso: “Quan vagi amb ells segur que no ho farà perquè li farà vergonya que vegin que em coneix.”

5.Lectura del pensament:
A.En el context d'una parella. El noi surt sense la seva parella i ella pensa: “Segur que avui tindrà un afer amb la seva ex-parella aprofitant que jo no hi sóc ja que ella és molt més bonica i se la veu més agradable que jo”.
B.Mentre una noia camina pel carrer un dia que se sent una mica inflada: “Tothom em mira perquè sóc grassa”.

6.Endevinar el futur:
A.“Segur que quan vagi a la universitat no hi faré amics”.
B.“No cal que demani cap beca perquè igualment no me la donaran”.

7.Magnificació:
A.”La meva mare és la millor del món, no n'hi ha cap de millor.”
B. “No valc per res, tot em surt malament.”

8.Raonament emocional:
A.”Com que X és estranger i no conec bé la seva cultura, em genera desconfiança i no em cau bé.”
B. Cada vegada que estic estressat em trobo amb una mateixa persona . Al final penso: “val més que miri de no trobar-me-la, és ella qui m'estressa!”

9.Etiquetar erròniament:
A.“Com que aquella noia és pèl-roja, és mala persona.”
B.“Si aquell xicot vota els verds, és un hippy!”

10.Autoinculpació:
A. Se't suïcida un amic i penses: “Segur que si hagués estat més per ell no ho hagués fet”.
B.”Si hagués triat passar per un altre camí, no se m'hagués punxat la roda del cotxe.”

11.Personalització:
A.”Com que a mi m'agraden els entrepans de formatge, ara tothom en porta.”
B.”Com que sóc la noia més popular de la classe i avui no hi he anat, tothom ha marxat abans que arribés el professor.”

12.Imperatiu categòric:
A.”Quan m'he trobat a en Pitu, m'havia d'haver parat a saludar-lo més estona. Què deu pensar ara?”
B.”Hauria d'haver sopat a les nou i no a les 8 perquè quan vagi a dormir tindré gana.”

Reflexions i conclusions

Després d'haver realitzat aquesta pràctica entenc les distorsions cognitives com tots aquells pensaments allunyats en excés de la realitat objectiva que ens envolta.
Penso que realment són, si no la causa principal, una de les causes més importants de la depressió. Val a dir, però, que tothom té pensaments distorsionats de vegades, almenys jo considero que en tinc bastant sovint.
Moltes vegades no podem controlar totes les vivències en les quals ens hem hagut de veure involucrats que ens han fet patir i que ens poden desencadenar records o sensació de cansament (de no voler tornar a viure quelcom, per exemple) o de por quan ens tornem a trobar en una situació semblant. Si bé dels problemes o situacions desagradables que ens anem trobant al llarg de les nostres vides se n'aprèn també és cert que produeixen un “desgast moral” important. Em refereixo, a que en etapes de la vida ens trobem amb moltes situacions problemàtiques per a nosaltres, situacions que ens generen un conflicte intern perquè no sabem com resoldre-les doncs no tenim un aprenentatge previ fet sobre aquesta.
És llavors quan pot ser que tinguem els recursos suficients per afrontar-les o que la situació ens desbordi. Aquesta manca de control sobre un determinat sector de la nostra vida, si aquest és prou important, pot ser que ens desequilibri i generalitzem el malestar cap a altres sectors d'altres àmbits, de manera que minem la nostra autoestima, la manera de relacionar-nos amb els altres, el nostre rendiment acadèmic, etc. i entrem en un espiral d'apatia, ansietat i desencís que ens pot conduir cap a una depressió.

Penso que no cal preocupar-se en excés, però, si un mateix és capaç d'adonar-se que allò que està pensant no és així i ho pot reconduir ja que és normal passar mals dies on s'està més desanimat o, fins i tot ,males temporades. Crec que ,fins i tot ,és necessari que de vegades les passem perquè així aprenem com reconduir les nostres distorsions cognitives en futures situacions semblants. Potser es podrien considerar com quelcom semblant a les etapes de desequilibri de Piaget (unes etapes de desconcert personal per a escalar a un nivell de desenvolupament superior).

Finalment, m'agradaria esmentar que he trobat aquesta pràctica molt interessant a nivell personal ja que m'ha fet reflexionar sobre la manera com de vegades enfoquem les coses, una manera absurda i gens constructiva que no ens ajuda i, per tant, no ens serveix per res de positiu. Opino que pot ser molt positiu formar-se en la resolució de problemes per a evitar distorsions cognitives o per a poder-les reconduir individualment, per a poder-hi generar alternatives, ser capaç de canviar-los l' enfoc d'una manera convincent.