Breu introducció teòrica
Carl Rogers fou un psicòleg molt influent en la història d’EEUU. Juntament amb Abraham Maslow fundà l’enfocament humanista en psicologia.
Què és la psicologia humanista?
La psicologia humanista fou una manera de fer psicologia que va néixer a finals de la dècada dels seixanta als EEUU.
Una de les seves idees principals era que l’experiència no verbal així com els estats de consciència alterats eren una via per a poder assolir el nostre ple potencial humà i sentir-nos a gust i en harmonia amb nosaltres mateixos, és a dir, ser feliços.
Va ser una reacció als dos plantejaments predominants de l’època (el conductisme i el psicoanàlisis).
Sorgí com una altra manera de fer psicologia, optimista i positiva ja que el conductisme pretenia quantificar tot el que fem les persones i el psicoanàlisi tan sols es centrava en tot el patològic deixant de banda d’altres aspectes.
Els plantejaments principals d’aquest corrent psicològic proposats per Kalawski són els següents:
1.Cada persona és única i irrepetible.
2.Els éssers humans tenim una tendència innata a l'autorrealització i som, també innatament bons.
3.La consciència que tenim de nosaltres mateixos i la manera com ens identifiquem amb el nostre jo és només un dels estats de consciència als qual podem arribar.
4.A mesura que ens anem autorrealitzant assolim nivells de consciència més elevats.
5.Ment i cos no són considerats com a independents sinó com a un tot.
6.Es revalora tot l’emocional.
7.Valoració de la comunicació que impliqui els altres en la seva totalitat, o dit d’una altra manera, valorització de l’empatia.
La teoria de Rogers
La teoria de Carl R. Rogers es diferència d’altres pel fet que no es centra en aspectes patològics dels éssers humans sinó en aspectes positius.
El natural, per a ell, és la salut mental i no la malalta les qual veu com a distorsions de la nostra tendència natural.
L’element principal d’aquesta teoria és la “tendència actualitzant”, una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar tot el seu potencial fins al màxim.
L’empatia
Carl Rogers pensava que per a dur a terme una bona teràpia, el que calia era que entre el pacient i el terapeuta hi hagués un bon nivell d’empatia.
Si aquesta no hi era present, el nivell de comunicació entre ésser humà i ésser humà no és correcte i, per tant, no es pot produir cap mena de contacte ni generar confiança.
Síntesi del documental
A la classe hem visionat el documental de 30 minuts, Pensant en els altres.
En aquest programa s’hi pot observar una classe de quart de primària d’una petita ciutat d’uns 8000 habitants amb un professor particular: Toshido Canamori el qual pensa que cal guiar els nens en l’aprenentatge i en l’art de viure.
Així doncs, el que els explica el primer dia de classe quan arriben és que el que van a fer a l’escola és a aprendre a ser feliç.
Aquest mestre anima els alumnes a experimentar l’alegria de viure, a experimentar totes les possibilitats d’expressar la seva identitat individual.
La seva recepta recepta per a la felicitat individual diu: Cada nen ha d’afirmar els seus punts forts i els dels seus amics i els seus amics han de fer el mateix amb els d’ell.
Tots els alumnes de la seva classe tenen una llibreta: La llibreta de les cartes, una eina fonamental. Els nens hi registren les coses més importants que pensen les quals llavors llegeixen als companys de classe.
Aquesta llibreta és una eina que el professor utilitza per a promoure que els nens es posin en el lloc dels altres i aquests hi escriuen coses tan importants com la mort d’un familiar, el seu sentiment envers algun conflicte a l’escola o envers el companys de classe perquè l’han defensat davant del professor.
Conclusions i reflexió personal
Penso que a totes les escoles s’haurien de treballar les relacions amb els altres tal i com ho fan en aquesta classe de quart del Japó.
No entenc per què la majoria dels aprenentatges que rebem estan relacionats amb conceptes que no tenen res a veure amb el nostre estat personal o com ens relacionem amb els altres ja que això és vital.
No serveix de res formar grans enginyers o filòlegs en una societat si no es formen persones amb les eines necessàries per a ser felices i per a poder ajudar als altres a ser-ho.
Durant molts anys hem tingut un sistema educatiu basat en la competitivitat i superar als altres on es treballaven totalment els valors contraris que en aquesta escola del Japó.
Crear un sistema educatiu d’aquesta manera pot fer avançar la societat a nivell tecnològic però promou la soledat, l’enveja i la infelicitat entre la població ja que si eduquem els nens per a ser competitius quan siguin grans les seves prioritats no seran el seu benestar personal i el de les persones que els envolten sinó ser els millors a la feina o destacar en algun àmbit per sobre dels altres, tenir molts diners o poder sentir-se superiors a la majoria en algun sentit.
És molt important que els nens siguin empesos a fer un esforç mutu de comprensió per a que puguin gaudir d’una bona salut mental quan siguin adults.
Deixant de banda el caràcter fonamental de l’empatia per a la vida personal de qualsevol, és també una qualitat imprescindible en un bon psicòleg ja que sense la capacitat de posar-te en el lloc dels altres difícilment podrem entendre cap dels problemes que els nostres pacients ens vulguin fer arribar.
diumenge, 9 de gener del 2011
dissabte, 8 de gener del 2011
PRÀCTICA 5: FREUD, LA PASIÓN SECRETA
A classe hem visionat la pel·lícula “ La Pasión Secreta” de Freud. Aquesta pràctica consisteix en ampliar algun dels temes que hem visionat.
Jo he escollit el tema de les paràlisis histèriques.
Breu Situació
L'obra de Sigmund Freud és tan llarga que està dividida en etapes:
El període preanalític, el qual va de 1885 a 1900 en el qual es dedicà a publicar obres relacionades amb la neurologia.
El període analític, el qual va del 1900 a 1915 ,n el qual publicà obres relacionades amb la psicologia.
El període metapsicològic,el qual va del 1915 endavant,on Freud es dedicà a publicar més orientat en el camp de l'antropologia.
Els seus estudis sobre la histèria estan situats en el període preanalític i algunes publicacions interessants que feu al respecte són:Observació d’un cas d’ hemianestèsia d’un baró histèric o Histèria (1888).
Les paràlisis histèriques
Les paràlisis histèriques eren un fenomen de l'època de Freud que tenia una incidència en la societat semblant al que tenen avui en dia els transtorns alimentaris.
Una paràlisis histèrica era una paràlisi física d'una part del cos o un bloqueig d'algun dels sentits,com per exemple la visió.
La diferència principal d'una paràlisi histèrica davant un altre tipus de paràlisi (segons Freud explicà en”l'Estudi Comparatiu de les paràlisis orgàniques i histèriques”)és la següent:
En les paràlisis perifèrico-espinars (una paràlisi que podem patir per una lesió medul·lar en un accident, per exemple) la part del cos que queda paralitzada hi queda per tota la secció que ocupen els nervis que es veuen afectats per la paràlisi. En una paràlisi histèrica, en canvi,no hi ha una lesió evident a nivell neurològic i el que es paralitza és l'òrgan tal i com el pacient l'entén (tal i com s'entén popularment).
És per això, que les paràlisis histèriques en els seus inicis eren considerades per molts neuròlegs alemanys (tal i com hem pogut veure en la pel·lícula) com una farsa dels pacients per a aconseguir les atencions dels seus éssers estimats.
Freud, però, sabia que això no era així i per això se n'anà a França a estudiar aquest tipus de paràlisis amb Charcot. Aquest neuròleg francès,professor d'anatomia patològica,estava desenvolupant l'únic mètode que semblava efectiu en alguns pacients de paràlisis histèriques de tot Europa. No tenia, però, gaire prestigi entre els metges alemanys,pel fet que les tècniques del moment,no permetien d'avalar-lo d'una manera empírica total.
El mètode de Charcot.
Charcot utilitzava la hipnosis (tal i com hem vist a la pel·lícula que hem visionat) per a treballar amb els seus pacients.
La hipnosis és la inducció a un estat de consciència disminuïda, equiparable, podríem dir, a un estat de somnolència.
Charcot aprofitava aquest estat mental per a manipular l'estat dels pacients i aconseguir eliminar-ne alguns estats histèrics. Ell encara no sabia ben bé perquè això li funcionava, Freud en formularia una hipòtesis més tard.
La causa i la curació de la histèria.
Freud començà a estudiar aquest tipus de paràlisis de la mà de Breuer. És per això que considero important citar les observacions que aquest seu company havia fet fins al moment present.
En primer lloc,creia que la significació dels símptomes histèrics semblava estar en aconteixements del passat.
En segon lloc,durant aquests aconteixements tots els pacients havien reprimit una forta emoció que no havien pogut manifestar amb paraules.
En tercer lloc,una persona mostrava els símptomes quan la emoció inherent a la situació patògena no podia manifestar-se normalment i les emocions empresonades experimentaven tot de transformacions anormals i, finalment, els esdeveniments traumàtics no eren recordats pel pacient i només es podien recordar durant la hipnosis (en aquest moment, el de la catarsi,era quan els pacients experimentaven la curació).
Aquest trauma, explicà Freud, no era un trauma de naturalesa física com en el cas de les paràlisis medul·lars; era un trauma ocasionat per la paraula o per alguna vivència extremadament negativa.
Això ocasionava algun tipus de lesió en el cervell que,tot i que invisible als ulls de la ciència d'aquell moment,hi era i era capaç d'immobilitzar les extremitats d'una persona, per exemple.
El mètode que utilitzava Freud sovint comprenia la hipnosis tot i que ell estava convençut que havia d'haver-hi una altra manera d'arribar al trauma dels seus pacients. Mica en mica,anà abandonant aquest mètode ja que observà que els símptomes tornaven a aparèixer quan el pacient i el terapeuta s'allunyaven.
El mètode que començà a utilitzar Freud quan deixà de creure en l'hipnotisme,fou l'associació lliure. A partir d'una paraula que ell deia als pacients, els demanava que li expliquessin el que se'ls acudia. Aquest mètode tenia el mateix objectiu que l'anterior: trobar la relació entre els símptomes i l'esdeveniment que havia engendrat el trauma en el passat.
Cap a finals del període preanalític, Freud començà a engendrar les idees que configurarien la seva teoria sexual. S'adonà que no tots els pacients que han viscut situacions traumàtiques acabaven patint una paràlisi histèrica sinó que eren els que havien patit un trauma de tipus sexual els que s'hi veien involucrats.
Un altre dels descobriments que va fer és que durant les sessions de teràpia amb els seus pacients, es produïa una mena de transferència d'afecte que també posseïa algun tipus d'insinuacions sexuals.
A la pel·lícula ho podem apreciar en el cas d'Anna O, una pacient que primer tractava Breuer i posteriorment Freud la qual sembla que s’enamora de tots els seus terapeutes.Aquesta pacient arribà fins i tot a patir un embaràs histèric que apartà a Breuer del cas per a evitar escàndols.
Conclusions i reflexions
Les paràlisis histèriques foren un fenomen amb molta influència en la societat del moment.
El que em sobta més d'aquest tipus de paràlisis, però, és la seva desaparició, ja que actualment ja no hi ha paràlisis histèriques sinó altres tipus de trastorns que també són ocasionats per un trauma provocat per la paraula o vivències extremadament difícils per l'individu que desenvolupa el trastorn.
Suposo que en funció de les circumstàncies del moment, les persones tendim a desenvolupar un tipus de resposta a un element que ens ha fet mal o una altra.Podríem arribar a pensar que la conducta patològica s'encomana? Que la societat ens orienta cap a un tipus de resposta als nostres traumes?
M'explicaré: Em refereixo, per exemple, al cas dels trastorns alimentaris (els quals tenen una incidència semblant en la societat a la que tingué la histèria). És evident que els trastorns alimentaris probablement no existirien, si en la nostra societat no fos tan important tenir una bona imatge, estar al dia de les últimes tendències, etc.,i es passés a valorar més altres valors més positius de la personalitat ,com per exemple la solidaritat, la sinceritat o el fet de saber cuinar, per exemple.No estic dient que no es valorin aquest aspectes, és clar, em refereixo a que de vegades, però, sobretot en els mitjans de comunicació, les botigues de roba o els locals d'oci nocturn, sembla que tot això perdi tota la seva importància i l'únic rellevant sigui tenir una bona figura i anar ben vestit.
Jo penso que és cert que depèn de l'època històrica en la qual vivim estem predisposats a desenvolupar un cert tipus de patologies o unes altres.
Jo he escollit el tema de les paràlisis histèriques.
Breu Situació
L'obra de Sigmund Freud és tan llarga que està dividida en etapes:
El període preanalític, el qual va de 1885 a 1900 en el qual es dedicà a publicar obres relacionades amb la neurologia.
El període analític, el qual va del 1900 a 1915 ,n el qual publicà obres relacionades amb la psicologia.
El període metapsicològic,el qual va del 1915 endavant,on Freud es dedicà a publicar més orientat en el camp de l'antropologia.
Els seus estudis sobre la histèria estan situats en el període preanalític i algunes publicacions interessants que feu al respecte són:Observació d’un cas d’ hemianestèsia d’un baró histèric o Histèria (1888).
Les paràlisis histèriques
Les paràlisis histèriques eren un fenomen de l'època de Freud que tenia una incidència en la societat semblant al que tenen avui en dia els transtorns alimentaris.
Una paràlisis histèrica era una paràlisi física d'una part del cos o un bloqueig d'algun dels sentits,com per exemple la visió.
La diferència principal d'una paràlisi histèrica davant un altre tipus de paràlisi (segons Freud explicà en”l'Estudi Comparatiu de les paràlisis orgàniques i histèriques”)és la següent:
En les paràlisis perifèrico-espinars (una paràlisi que podem patir per una lesió medul·lar en un accident, per exemple) la part del cos que queda paralitzada hi queda per tota la secció que ocupen els nervis que es veuen afectats per la paràlisi. En una paràlisi histèrica, en canvi,no hi ha una lesió evident a nivell neurològic i el que es paralitza és l'òrgan tal i com el pacient l'entén (tal i com s'entén popularment).
És per això, que les paràlisis histèriques en els seus inicis eren considerades per molts neuròlegs alemanys (tal i com hem pogut veure en la pel·lícula) com una farsa dels pacients per a aconseguir les atencions dels seus éssers estimats.
Freud, però, sabia que això no era així i per això se n'anà a França a estudiar aquest tipus de paràlisis amb Charcot. Aquest neuròleg francès,professor d'anatomia patològica,estava desenvolupant l'únic mètode que semblava efectiu en alguns pacients de paràlisis histèriques de tot Europa. No tenia, però, gaire prestigi entre els metges alemanys,pel fet que les tècniques del moment,no permetien d'avalar-lo d'una manera empírica total.
El mètode de Charcot.
Charcot utilitzava la hipnosis (tal i com hem vist a la pel·lícula que hem visionat) per a treballar amb els seus pacients.
La hipnosis és la inducció a un estat de consciència disminuïda, equiparable, podríem dir, a un estat de somnolència.
Charcot aprofitava aquest estat mental per a manipular l'estat dels pacients i aconseguir eliminar-ne alguns estats histèrics. Ell encara no sabia ben bé perquè això li funcionava, Freud en formularia una hipòtesis més tard.
La causa i la curació de la histèria.
Freud començà a estudiar aquest tipus de paràlisis de la mà de Breuer. És per això que considero important citar les observacions que aquest seu company havia fet fins al moment present.
En primer lloc,creia que la significació dels símptomes histèrics semblava estar en aconteixements del passat.
En segon lloc,durant aquests aconteixements tots els pacients havien reprimit una forta emoció que no havien pogut manifestar amb paraules.
En tercer lloc,una persona mostrava els símptomes quan la emoció inherent a la situació patògena no podia manifestar-se normalment i les emocions empresonades experimentaven tot de transformacions anormals i, finalment, els esdeveniments traumàtics no eren recordats pel pacient i només es podien recordar durant la hipnosis (en aquest moment, el de la catarsi,era quan els pacients experimentaven la curació).
Aquest trauma, explicà Freud, no era un trauma de naturalesa física com en el cas de les paràlisis medul·lars; era un trauma ocasionat per la paraula o per alguna vivència extremadament negativa.
Això ocasionava algun tipus de lesió en el cervell que,tot i que invisible als ulls de la ciència d'aquell moment,hi era i era capaç d'immobilitzar les extremitats d'una persona, per exemple.
El mètode que utilitzava Freud sovint comprenia la hipnosis tot i que ell estava convençut que havia d'haver-hi una altra manera d'arribar al trauma dels seus pacients. Mica en mica,anà abandonant aquest mètode ja que observà que els símptomes tornaven a aparèixer quan el pacient i el terapeuta s'allunyaven.
El mètode que començà a utilitzar Freud quan deixà de creure en l'hipnotisme,fou l'associació lliure. A partir d'una paraula que ell deia als pacients, els demanava que li expliquessin el que se'ls acudia. Aquest mètode tenia el mateix objectiu que l'anterior: trobar la relació entre els símptomes i l'esdeveniment que havia engendrat el trauma en el passat.
Cap a finals del període preanalític, Freud començà a engendrar les idees que configurarien la seva teoria sexual. S'adonà que no tots els pacients que han viscut situacions traumàtiques acabaven patint una paràlisi histèrica sinó que eren els que havien patit un trauma de tipus sexual els que s'hi veien involucrats.
Un altre dels descobriments que va fer és que durant les sessions de teràpia amb els seus pacients, es produïa una mena de transferència d'afecte que també posseïa algun tipus d'insinuacions sexuals.
A la pel·lícula ho podem apreciar en el cas d'Anna O, una pacient que primer tractava Breuer i posteriorment Freud la qual sembla que s’enamora de tots els seus terapeutes.Aquesta pacient arribà fins i tot a patir un embaràs histèric que apartà a Breuer del cas per a evitar escàndols.
Conclusions i reflexions
Les paràlisis histèriques foren un fenomen amb molta influència en la societat del moment.
El que em sobta més d'aquest tipus de paràlisis, però, és la seva desaparició, ja que actualment ja no hi ha paràlisis histèriques sinó altres tipus de trastorns que també són ocasionats per un trauma provocat per la paraula o vivències extremadament difícils per l'individu que desenvolupa el trastorn.
Suposo que en funció de les circumstàncies del moment, les persones tendim a desenvolupar un tipus de resposta a un element que ens ha fet mal o una altra.Podríem arribar a pensar que la conducta patològica s'encomana? Que la societat ens orienta cap a un tipus de resposta als nostres traumes?
M'explicaré: Em refereixo, per exemple, al cas dels trastorns alimentaris (els quals tenen una incidència semblant en la societat a la que tingué la histèria). És evident que els trastorns alimentaris probablement no existirien, si en la nostra societat no fos tan important tenir una bona imatge, estar al dia de les últimes tendències, etc.,i es passés a valorar més altres valors més positius de la personalitat ,com per exemple la solidaritat, la sinceritat o el fet de saber cuinar, per exemple.No estic dient que no es valorin aquest aspectes, és clar, em refereixo a que de vegades, però, sobretot en els mitjans de comunicació, les botigues de roba o els locals d'oci nocturn, sembla que tot això perdi tota la seva importància i l'únic rellevant sigui tenir una bona figura i anar ben vestit.
Jo penso que és cert que depèn de l'època històrica en la qual vivim estem predisposats a desenvolupar un cert tipus de patologies o unes altres.
PRÀCTICA 4: ELS MECANISMES DE DEFENSA
Breu introducció teòrica
L'obra de Freud és tan extensa que evolucionà al llarg de la història. Seguidament en faré una breu síntesi centrada en els aspectes rellevants per a aquesta pràctica:
A partir de l'estudi de les paràlisis histèriques Freud dividí metafòricament la ment humana en dues parts: el conscient i l'inconscient entre els quals media el preconscient.
A partir d'aquesta afirmació Freud presentà la “metàfora de l'iceberg” en la qual esmenta que només som conscients d'una setena part de tot el que ens passa. El comportament humà, deia ell, és fruit del que passa a les sis setenes parts restants.
És en el preconscient on la informació passa del conscient a l'inconscient, però d'una manera encriptada.
Per exemple: Si hi ha algun element a l'inconscient que em provoca ceguesa i puc fer-lo passar al conscient, puc resoldre'n els símptomes i així recuperar la visió.
Al fenomen de recordar una emoció que havia quedat oculta , Freud l'anomenà catàrsi. La psicoanàlisi defensa que a partir de la catàrsi es pot produir curació.
Una altra tècnica a través de la qual es pot produir curació és l'associació d'idees.
Un altre dels conceptes que Freud elaborà durant aquesta etapa fou el de projecció. La projecció és la idea que allò que ens passa a nosaltres, ho projectem en els altres.
La psicologia actual encara utilitza una eina elaborada a partir de la idea de projecció: El test de Rocher, un test de personalitat en el qual el pacient ha d'adjudicar significat a unes taques.
La versió infantil d'aquest test és el test de la pota negra en el qual un infant ha de construir una imatge a partir d'unes làmines i llavors explicar-la.
Melanie Klein, psicoanalista infantil, també elaborà una prova: la prova del joc en la qual mentre juguen els nens expressen allò que els passa.
Aquesta primera teoria està basada en el concepte de libido. Freud entén el libido com l'energia vital que ens permet funcionar, una bona part de la qual és de tipus sexual.
Més tard, tot aquest conjunt d'idees evolucionà i Freud modificà aquelles parts metafòriques que havia elaborat de la ment humana: Aquesta vegada els anomenà ID, JO i SUPEREGO.
Entenem per ID la nostra part més innata basada en el principi de plaer, la més egoïsta; que l'únic que vol és satisfer les necessitats, el que som en essència.
El JO, per la seva banda sorgeix quan el nen s'adona que no sempre pot satisfer les seves necessitats immediatament, que la mateixa realitat imposa restriccions.
El SUPEREGO, finalment, té en compte l'altra gent, és el que contempla la nostra consciència, els remordiments, etc. el que ens capacita a posar-nos en la pell dels altres.
Aquestes tres entitats interaccionen entre elles i donen com a resultat una manera d'actuar.
Si en el procés de construcció d'aquestes entitats es produeixen problemes, en la conducta també se’n produïran..
Més endavant, a mesura que tot el tema sexual anava agafant preponderància en les idees de Freud aquest afirmà ,que el que movia la nostra conducta en la seva totalitat, de la mateixa manera que també era el que ocasionava tots els problemes psicològics, era la sexualitat. És per això, doncs, que afirmà que el desenvolupament humà es produïa a través d'unes etapes de desenvolupament sexual que són les següents:
1.L'etapa oral: Si un nen és frustrat en aquesta etapa, per exemple retirant-li el pit abans d'hora, pot desenvolupar una fixació que es manifestarà quan sigui adult per exemple, fumant o mostrant una actitud pessimista i negativa davant la vida.
2.L'etapa anal: És l'etapa que va dels dos als tres anys durant la qual els nens aprenen a controlar els esfínters. Si hi ha algun problema o desordre també pot manifestar-se en l'etapa adulta (per exemple pot ser que una persona sigui molt avara perquè durant l'etapa anal va haver de retenir massa).
3.L'etapa fàl·lica: És l'etapa que va dels tres als sis anys on els nens descobreixen els genitals. Si no es supera adequadament també pot produir alguna alteració. És en aquesta etapa on apareixen el complexe de Deep (pels nens) i d'Electra (per les nenes) relacionats amb el descobriment de la relació triangular entre ells, la mare i el pare o altres figures de vincle.
4.L'etàpa de latència: En aquesta etapa no hi ha massa manifestacions sexuals, simplement s'estan desenvolupant.
5.L'etapa genital: La podem ubicar durant l'adolescència i és on es descobreix el sexe tal i com l'entenem els adults.
Després de desenvolupar totes aquestes idees fou quan Freud parlà dels mecanismes de defensa; uns dispositius interns desenvolupats per l'EGO per tal de manejar l'ansietat, prevenir l'aparició de transtorns i preservar l'equilibri psíquic.
La seva filla, Anna Freud, proposà el següent llistat de mecanismes de defensa:
1.Repressió: Manté els impulsos inacceptables de l'ID fora de la consciència. Aquest procés gasta molta energia però preserva l'equilibri psíquic.
2.Negació: Intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d'afrontar.
3.Projecció: No em passa a mi, passa als altres.
4.Racionalització: Invenció d'una explicació que ens deixa tranquils per a un fenomen en el que ens hem vist involucrats.
5.Intel·lectualització: Dona explicacions intel·lectuals als sentiments que pateixes.
6.Formació reactiva: Em comporto de manera oposada al que voldria fer realment.
7.Regressió: Consisteix en retrocedir a etapes anteriors del desenvolupament psicosexual.
8.Desplaçament: Canviar l'objectiu d'impuls, en lloc d'alliberar els meus sentiments en la direcció des d' on ve el problema, els dirigeixo ca pa un altre lloc. Per exemple: m'enfado a la feina i ho faig pagar als meus fills.
9.Sublimació: Donar sortida constructiva a determinats impulsos, construccions a favor d'un mateix i dels altres. També és una tècnica d'educació emocional.
Cos de la pràctica
Aquesta pràctica consisteix en realitzar una proposta de sublimació a l' impuls dels set pecats capitals trobant-los també una sortida negativa.
L'Alba Coma, en Genís i jo hem elaborat la següent proposta.
1.IRA:
Sortida negativa: Trencar un vidre.
Sublimació: Anar a córrer.
2.LUXÚRIA: Hem imaginat el cas que estem en una discoteca i veiem a una persona que ens agrada.
Sortida negativa: Intentar forçar aquesta persona perquè mantingui relacions amb nosaltres.
Sublimació: Acostar-nos a aquesta persona per a parlar-hi i intentar crear-hi un vincle.
3.GULA:
Sortida negativa: Menjar molt cada vegada que tenim gana i no seguir els horaris dels àpats.
Sublimació: Fer altres coses i marcar-te un temps d'espera fins a permetre't menjar.
4.PERESA:
Sortida negativa: Quedar-te tot el dia al llit sense fer res.
Sublimació: Obligar-te a fer alguna cosa, assumir algunes responsabilitats que et facin estar alerta.
5.SUPÈRBIA:
Sortida negativa: Riure's de la gent que t'envolta perquè els consideres inferiors.
Sublimació: Ajudar als altres, convertir-te en un líder positiu, ser emprenedor en els projectes que comparteixes amb d'altres persones.
6.ENVEJA: Hem imaginat el cas que ens fa enveja el sou d'un company de la nostra empresa.
Sortida negativa: Explicar mentides sobre aquesta persona per deixar-lo en evidència i aconseguir que el facin fora de la feina.
Sublimació: Fer tot el possible per a aconseguir el mateix sou que ell: fer cursets, esforçar-te molt a la feina, etc.
7.AVARÍCIA: Hem imaginat el cas d'una mare molt avara.
Sortida negativa: Guardar-se tots els diners de manera que amb prou feines supleix les necessitats bàsiques dels seus fills.
Sublimació: Ensenyar als fills a estalviar per a aconseguir quelcom, comprar el bàsic i a llocs barats.
Conclusions i reflexions
Després d'haver realitzat aquesta pràctica he entès com es poden explicar moltes de les reaccions que els humans duem a terme davant d'algunes situacions que ens produeixen alguna mena de descontrol emocional.
Penso que els mecanismes de defensa són totalment necessaris per a protegir la nostra rutina vital, per no viure constantment inundats de pors o altres sensacions que ens anul·lin.
Per a poder dur un mecanisme de defensa a terme, però, cal haver assolit un cert grau de desenvolupament i haver experimentat una sèrie de vivències prèvies ja que sinó no estem capacitats per executar-lo. Aquest és el cas dels nens petits els quals cada vegada que es troben en una situació que els provoca una emoció forta necessiten recórrer immediatament a la seva figura de vincle perquè els protegeixi i els proporcioni un mecanisme de defensa, els hi elabori aquest mecanisme perquè ells encara no ho saben fer.
Quan creixem ja som capaços d'elaborar els nostres propis mecanismes de defensa, però de vegades no ho fem potser de la manera correcta. Tots els tipus que descrigué Anna Freud poden ser positius o negatius en una etapa determinada de la vida.
M'explicaré construint un exemple amb algun d'ells: La repressió, per exemple, pot ser molt útil en moments vitals en els quals hem de respondre sota d'una gran pressió però pot ser molt perjudicial quan ens neguem a acceptar algun impuls, per exemple la nostra homosexualitat, ja que l'únic que fem és enganyar-nos i anar en contra de la nostra felicitat.
La intel·lectualització, d'altra banda, pot ser molt beneficiosa alhora de gestionar un seguit d'emocions que ens estan desbordant, però d'altra banda pot fer-nos donar tantes voltes a un sentiment (per exemple l'atracció que podem sentir per una persona) que podem arribar a plantejar-nos coses incorrectament ubicades dins d'aquest cas.
La regressió, per la seva banda, pot ser positiva en moments durant els quals ens sentim molt insegurs ja que possiblement ens faci reclamar la nostra figura de vincle la qual ens ajudarà en aquest moment dur que estem vivint, però cal sortir dels estats de regressió per a continuar amb la nostra vida com havíem fet fins aleshores.
El cas de la sublimació que ha estat el que hem treballat més a fons a la classe és, per a mi, del que se'n pot treure més rendiment. Si podem aprendre a donar sortides constructives a determinats impulsos que ens ocorren , sobretot si són impulsos que ens empenyen a realitzar accions destructives contra nosaltres o els altres, tindrem a les nostres mans un poder molt gran de creació.
Aquest, ben conduït pot donar uns fruits meravellosos tan per a nosaltres mateixos com per les persones que ens envolten la qual cosa pot fer millorar molt la nostra autoestima, i benestar personal alhora que possiblement disminueixin tots aquests impulsos que preteníem reconduir.
PRÀCTICA 3: LES DISTORSIONS COGNITIVES
Breu introducció històrica
En els inicis de la psicologia (la qual partí de la filosofia i la fisiologia), W. Wundt i W. James treballaren de manera quasi paral·lela configurant les dues grans visions de la psicologia: l'estructuralisme i el funcionalisme.
La psicologia era vista com la ciència que estudia els estats de consciència.
Uns anys més tard, J. Watson es trobà incòmode amb aquest plantejament i fundà el conductisme: opinava que en el que cal fixar-se és en la conducta observable. Així doncs, tot el que passa dins de la caixa negra (la ment) no s'ha de tenir en compte. Val a dir que en aquella època tampoc disposaven de la tecnologia actual, així doncs és fàcil de comprendre que si el que es buscava era fer ciència objectiva en psicologia, poques referències tenien els psicòlegs al seu abast , per a poder ser empírics amb els fenòmens intracraneals.
Alguns dels autors conductistes més destacats foren Pavlov, el mateix Watson i Skinner.
El primer és conegut pels seus treballs sobre el condicionament clàssic i els reflexes condicionats, els treballs sobre estímul i resposta. Un exemple en són els seus experiments realitzats amb gossos: demostrà que era capaç de condicionar la salivació dels gossos a un estímul que ells associaven amb l'aliment.
En la següent imatge es veu clarament en que consistia el seu experiment:
Skinner, per la seva banda introduí la conducta en el binomi estímul - resposta , el qual quedà de la següent manera: estímul --> resposta --> conducta.
El que intentava explicar aquest psicòleg nord-americà, és que cada resposta duu associada una conducta, o dit d'una altra manera, que els estímuls que rebem condicionen la nostra conducta.
Així doncs, totes les tècniques desenvolupades a partir dels estudis de Watson i Skinner són de modificació de la conducta.
Skinner, avançà una mica més en els experiments amb animals i aconseguí demostrar amb la caixa d'Skinner que les rates eren capaces de “demanar” menjar (conducta) quan tenien gana (estímul) a través d'accionar una palanca , doncs prèviament havien après que cada vegada que accionaven aquesta palanca baixava menjar.
Hi havia moltes incògnites, però, que el conductisme no podia solucionar relacionades sobretot amb la cognició. És per això, doncs, que nasqué el cognitivisme. Alguns dels autors més destacats d'aquesta vessant de la ciència psicològica foren A. Ellis o A. T. Beck.
El que feu el cognitivisme fou introduir l’ organització (els processos mentals interns) dins l'esquema elaborat prèviament pels conductistes , el qual quedà de la següent manera:
Estímul --> organització --> resposta --> conseqüència.
Ja no es veia a les persones com a animals completament modificables sinó que se'ns començà a veure com a organismes amb capacitat de decidir com respondre a determinats estímuls. La prova evident d'això és que davant d'un mateix estímul, diferents persones escullen respondre de diferents maneres. Abans de respondre a un estímul cadascú es rumia (inconscientment moltes vegades) com l'abordarà. Som capaços de fer això perquè la nostra conducta té a veure amb el que passa dins la nostra ment: pensaments, emocions, etc.
Actualment la psicologia cognitiva és la que té més preponderància dins la nostra societat.
LES DISTORSIONS COGNITIVES: Descripció de la pràctica.
A la classe vam introduir el tema de les distorsions cognitives a través d'un breu exemple.
Hi ha diverses maneres d'explicar un trastorn depressiu:
Explicació mèdica:
Des d'un punt de vista mèdic una depressió és un trastorn en la bioquímica del cervell, sovint un dèficit de serotonina que se soluciona administrant fàrmacs que el compensin.
Explicació segons el model conductista radical:
Des del model conductista radical una depressió es pot explicar de diverses maneres. Un exemple n'és el model de la indefensió apresa de Martin Selingman.
Aquest model s'entén molt bé si imaginem un gos dins d'una caixa d'Skinner el qual pot controlar una descàrrega elèctrica que recau sobre seu. En el moment que el gos deixa de poder controlar aquesta descàrrega deixa de tenir la sensació que controla la seva vida, s'aïllarà, es mostrarà més apàtic. En definitiva, es deprimirà. Així doncs, una persona que senti que ha perdut el control sobre la seva vida, també s'aïllarà i es deprimirà. Una possible solució en aquest cas seria ajudar a aquesta persona a recuperar l'esperança.
Explicació segons el model cognitivista:
Si la resposta que donem al món té a veure amb el que passa dins la nostra caixa negra, el fet que una persona tingui una determinada manera de pensar tindrà conseqüències en la seva vida.
És per això que els pensaments negatius reiterats acaben tenint incidència en el nostre estat d'ànim. Aquest tipus de pensaments són el que s'anomena DISTORSIONS COGNITIVES (pensaments negatius en excés sobre el nostre entorn).
Una depressió, des d'aquesta perspectiva, és un conjunt de pensaments distorsionats que tenen com a conseqüència una afecció del nostre estat d'ànim.
Possibles solucions a aquest problema són la teràpia racional emotiva conductual d'Ellis (una tècnica centrada més en la vida actual del pacient que no en el seu passat) o la teràpia cognitiva proposada per a A. T. Beck (la qual manté una concepció psicològica centrada en els processos mentals des d'un punt de vista intrapsíquic).
Etiologia de la depressió pels psicòlegs cognitivistes:
La causa principal de les depressions pels cognitivistes són els pensaments distorsionats.
Segons ells a partir d'un fet que passa a les nostres vides comencem a pensar A o B seguint el nostre esquema cognitiu. A partir d'aquí configurem els nostres pensaments i creences que ens duen conseqüències emocionals i conductes.
Per exemple: El meu amant m'ha deixat (segons l'esquema cognitiu puc pensar diferents coses) --> no puc estar sense ell, soc una perdedora, no en trobaré cap altre (configuro els meus pensaments i creences) --> estic trista, furiosa, falto a la feina, bec més del compte, etc. (els meus pensaments em comporten conseqüències emocionals).
Tots aquests pensaments són esquemes equivocats mitjançant els quals interpretem els fets i que ens duen conseqüències negatives com per exemple alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb els altres, maneres simplistes i negatives de veure la vida, etc.
TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES
1.Generalització excessiva: Prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
Per exemple: M'ha deixat la meva xicota i jo penso que totes les dones són iguals.
2.Abstracció selectiva: Enfoco exclusivament certs aspectes (normalment negatius) d'un esdeveniment o persona i n'excloc la resta de característiques.
3.Polarització o pensament tot o res: Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts.
Per exemple: Mai he tingut sort.
4.Desqualificació d'allò positiu: Desestimo experiències positives per raons arbitràries. És a dir: Menysvaloro i desestimo coses bones que em passen: M'autoboicotejo.
Per exemple: He tret molt bona nota però no té cap valor, un cop de sort el pot tenir tothom.
5.Lectura del pensament: Pressuposo les intencions dels altres.
Per exemple: Perquè aquest el concepte que té de mi és...
6.Endevinar el futur: Predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin.
Ex: No cal que em presenti a l'examen perquè segur que el suspendré.
7.Maximització i minimització: Sobreestimar o subestimar esdeveniments i persones.
8.Raonament emocional: Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.
Per exemple: Com que X em cau malament, és mala persona.
9.Etiquetar erròniament: Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb prejudicis.
Per exemple: Aquell nen és molt dolent.
10.Autoinculpació:Em faig responsable i culpable de qüestions diverses sense ser-ne.
11.Personalització: Assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.
12.Imperatiu categòric: M'imposo a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom, que ho he de fer o que no ho hauria d'haver fet. Redueixo la vida a una obligació contínua.
Treball en equips
En equips hem contextualitzat dos exemples de cada distorsió. El nostre equip està format per la Maria Climent, l'Alexandra Chacón, l'Alba Coma i jo, l'Anna Fusté.
1.Generalització excessiva:
A.El meu xicot se n'ha anat amb una altra. Jo penso: “Tots els homes m'ho faran això”.
B.Una amiga m'ha traït. Jo penso: “No es pot confiar en ningú”.
2.Abstracció selectiva:
A.He tret un 9 a l'examen però he fallat una pregunta que em sabia. Jo penso: “Podria haver tret un 10, estic molt decebuda amb mi mateixa”.
B.Vaig fer un pastís molt bo però quan va arribar a la taula ja era fred. Jo penso: “Quin desastre de pastís!”
3.Polarització:
A.M'han deixat tres cops. Jo penso: “Mai trobaré a ningú que m'estimi de veritat”.
B.Una noia acaba de caure a terra i uns nois se n'han rigut. Ella pensa: “Sempre tothom se'n riu de mi perquè sóc molt bruta”.
4.Desqualificació:
A.M'han donat una beca per anar a estudiar a fora. Jo penso: “Segurament ha estat sort perquè no me la mereixo.”
B.El noi que m'agrada avui m'ha saludat perquè no hi ha els seus amics. Jo penso: “Quan vagi amb ells segur que no ho farà perquè li farà vergonya que vegin que em coneix.”
5.Lectura del pensament:
A.En el context d'una parella. El noi surt sense la seva parella i ella pensa: “Segur que avui tindrà un afer amb la seva ex-parella aprofitant que jo no hi sóc ja que ella és molt més bonica i se la veu més agradable que jo”.
B.Mentre una noia camina pel carrer un dia que se sent una mica inflada: “Tothom em mira perquè sóc grassa”.
6.Endevinar el futur:
A.“Segur que quan vagi a la universitat no hi faré amics”.
B.“No cal que demani cap beca perquè igualment no me la donaran”.
7.Magnificació:
A.”La meva mare és la millor del món, no n'hi ha cap de millor.”
B. “No valc per res, tot em surt malament.”
8.Raonament emocional:
A.”Com que X és estranger i no conec bé la seva cultura, em genera desconfiança i no em cau bé.”
B. Cada vegada que estic estressat em trobo amb una mateixa persona . Al final penso: “val més que miri de no trobar-me-la, és ella qui m'estressa!”
9.Etiquetar erròniament:
A.“Com que aquella noia és pèl-roja, és mala persona.”
B.“Si aquell xicot vota els verds, és un hippy!”
10.Autoinculpació:
A. Se't suïcida un amic i penses: “Segur que si hagués estat més per ell no ho hagués fet”.
B.”Si hagués triat passar per un altre camí, no se m'hagués punxat la roda del cotxe.”
11.Personalització:
A.”Com que a mi m'agraden els entrepans de formatge, ara tothom en porta.”
B.”Com que sóc la noia més popular de la classe i avui no hi he anat, tothom ha marxat abans que arribés el professor.”
12.Imperatiu categòric:
A.”Quan m'he trobat a en Pitu, m'havia d'haver parat a saludar-lo més estona. Què deu pensar ara?”
B.”Hauria d'haver sopat a les nou i no a les 8 perquè quan vagi a dormir tindré gana.”
Reflexions i conclusions
Després d'haver realitzat aquesta pràctica entenc les distorsions cognitives com tots aquells pensaments allunyats en excés de la realitat objectiva que ens envolta.
Penso que realment són, si no la causa principal, una de les causes més importants de la depressió. Val a dir, però, que tothom té pensaments distorsionats de vegades, almenys jo considero que en tinc bastant sovint.
Moltes vegades no podem controlar totes les vivències en les quals ens hem hagut de veure involucrats que ens han fet patir i que ens poden desencadenar records o sensació de cansament (de no voler tornar a viure quelcom, per exemple) o de por quan ens tornem a trobar en una situació semblant. Si bé dels problemes o situacions desagradables que ens anem trobant al llarg de les nostres vides se n'aprèn també és cert que produeixen un “desgast moral” important. Em refereixo, a que en etapes de la vida ens trobem amb moltes situacions problemàtiques per a nosaltres, situacions que ens generen un conflicte intern perquè no sabem com resoldre-les doncs no tenim un aprenentatge previ fet sobre aquesta.
És llavors quan pot ser que tinguem els recursos suficients per afrontar-les o que la situació ens desbordi. Aquesta manca de control sobre un determinat sector de la nostra vida, si aquest és prou important, pot ser que ens desequilibri i generalitzem el malestar cap a altres sectors d'altres àmbits, de manera que minem la nostra autoestima, la manera de relacionar-nos amb els altres, el nostre rendiment acadèmic, etc. i entrem en un espiral d'apatia, ansietat i desencís que ens pot conduir cap a una depressió.
Penso que no cal preocupar-se en excés, però, si un mateix és capaç d'adonar-se que allò que està pensant no és així i ho pot reconduir ja que és normal passar mals dies on s'està més desanimat o, fins i tot ,males temporades. Crec que ,fins i tot ,és necessari que de vegades les passem perquè així aprenem com reconduir les nostres distorsions cognitives en futures situacions semblants. Potser es podrien considerar com quelcom semblant a les etapes de desequilibri de Piaget (unes etapes de desconcert personal per a escalar a un nivell de desenvolupament superior).
Finalment, m'agradaria esmentar que he trobat aquesta pràctica molt interessant a nivell personal ja que m'ha fet reflexionar sobre la manera com de vegades enfoquem les coses, una manera absurda i gens constructiva que no ens ajuda i, per tant, no ens serveix per res de positiu. Opino que pot ser molt positiu formar-se en la resolució de problemes per a evitar distorsions cognitives o per a poder-les reconduir individualment, per a poder-hi generar alternatives, ser capaç de canviar-los l' enfoc d'una manera convincent.
En els inicis de la psicologia (la qual partí de la filosofia i la fisiologia), W. Wundt i W. James treballaren de manera quasi paral·lela configurant les dues grans visions de la psicologia: l'estructuralisme i el funcionalisme.
La psicologia era vista com la ciència que estudia els estats de consciència.
Uns anys més tard, J. Watson es trobà incòmode amb aquest plantejament i fundà el conductisme: opinava que en el que cal fixar-se és en la conducta observable. Així doncs, tot el que passa dins de la caixa negra (la ment) no s'ha de tenir en compte. Val a dir que en aquella època tampoc disposaven de la tecnologia actual, així doncs és fàcil de comprendre que si el que es buscava era fer ciència objectiva en psicologia, poques referències tenien els psicòlegs al seu abast , per a poder ser empírics amb els fenòmens intracraneals.
Alguns dels autors conductistes més destacats foren Pavlov, el mateix Watson i Skinner.
El primer és conegut pels seus treballs sobre el condicionament clàssic i els reflexes condicionats, els treballs sobre estímul i resposta. Un exemple en són els seus experiments realitzats amb gossos: demostrà que era capaç de condicionar la salivació dels gossos a un estímul que ells associaven amb l'aliment.
En la següent imatge es veu clarament en que consistia el seu experiment:
Skinner, per la seva banda introduí la conducta en el binomi estímul - resposta , el qual quedà de la següent manera: estímul --> resposta --> conducta.
El que intentava explicar aquest psicòleg nord-americà, és que cada resposta duu associada una conducta, o dit d'una altra manera, que els estímuls que rebem condicionen la nostra conducta.
Així doncs, totes les tècniques desenvolupades a partir dels estudis de Watson i Skinner són de modificació de la conducta.
Skinner, avançà una mica més en els experiments amb animals i aconseguí demostrar amb la caixa d'Skinner que les rates eren capaces de “demanar” menjar (conducta) quan tenien gana (estímul) a través d'accionar una palanca , doncs prèviament havien après que cada vegada que accionaven aquesta palanca baixava menjar.
Hi havia moltes incògnites, però, que el conductisme no podia solucionar relacionades sobretot amb la cognició. És per això, doncs, que nasqué el cognitivisme. Alguns dels autors més destacats d'aquesta vessant de la ciència psicològica foren A. Ellis o A. T. Beck.
El que feu el cognitivisme fou introduir l’ organització (els processos mentals interns) dins l'esquema elaborat prèviament pels conductistes , el qual quedà de la següent manera:
Estímul --> organització --> resposta --> conseqüència.
Ja no es veia a les persones com a animals completament modificables sinó que se'ns començà a veure com a organismes amb capacitat de decidir com respondre a determinats estímuls. La prova evident d'això és que davant d'un mateix estímul, diferents persones escullen respondre de diferents maneres. Abans de respondre a un estímul cadascú es rumia (inconscientment moltes vegades) com l'abordarà. Som capaços de fer això perquè la nostra conducta té a veure amb el que passa dins la nostra ment: pensaments, emocions, etc.
Actualment la psicologia cognitiva és la que té més preponderància dins la nostra societat.
LES DISTORSIONS COGNITIVES: Descripció de la pràctica.
A la classe vam introduir el tema de les distorsions cognitives a través d'un breu exemple.
Hi ha diverses maneres d'explicar un trastorn depressiu:
Explicació mèdica:
Des d'un punt de vista mèdic una depressió és un trastorn en la bioquímica del cervell, sovint un dèficit de serotonina que se soluciona administrant fàrmacs que el compensin.
Explicació segons el model conductista radical:
Des del model conductista radical una depressió es pot explicar de diverses maneres. Un exemple n'és el model de la indefensió apresa de Martin Selingman.
Aquest model s'entén molt bé si imaginem un gos dins d'una caixa d'Skinner el qual pot controlar una descàrrega elèctrica que recau sobre seu. En el moment que el gos deixa de poder controlar aquesta descàrrega deixa de tenir la sensació que controla la seva vida, s'aïllarà, es mostrarà més apàtic. En definitiva, es deprimirà. Així doncs, una persona que senti que ha perdut el control sobre la seva vida, també s'aïllarà i es deprimirà. Una possible solució en aquest cas seria ajudar a aquesta persona a recuperar l'esperança.
Explicació segons el model cognitivista:
Si la resposta que donem al món té a veure amb el que passa dins la nostra caixa negra, el fet que una persona tingui una determinada manera de pensar tindrà conseqüències en la seva vida.
És per això que els pensaments negatius reiterats acaben tenint incidència en el nostre estat d'ànim. Aquest tipus de pensaments són el que s'anomena DISTORSIONS COGNITIVES (pensaments negatius en excés sobre el nostre entorn).
Una depressió, des d'aquesta perspectiva, és un conjunt de pensaments distorsionats que tenen com a conseqüència una afecció del nostre estat d'ànim.
Possibles solucions a aquest problema són la teràpia racional emotiva conductual d'Ellis (una tècnica centrada més en la vida actual del pacient que no en el seu passat) o la teràpia cognitiva proposada per a A. T. Beck (la qual manté una concepció psicològica centrada en els processos mentals des d'un punt de vista intrapsíquic).
Etiologia de la depressió pels psicòlegs cognitivistes:
La causa principal de les depressions pels cognitivistes són els pensaments distorsionats.
Segons ells a partir d'un fet que passa a les nostres vides comencem a pensar A o B seguint el nostre esquema cognitiu. A partir d'aquí configurem els nostres pensaments i creences que ens duen conseqüències emocionals i conductes.
Per exemple: El meu amant m'ha deixat (segons l'esquema cognitiu puc pensar diferents coses) --> no puc estar sense ell, soc una perdedora, no en trobaré cap altre (configuro els meus pensaments i creences) --> estic trista, furiosa, falto a la feina, bec més del compte, etc. (els meus pensaments em comporten conseqüències emocionals).
Tots aquests pensaments són esquemes equivocats mitjançant els quals interpretem els fets i que ens duen conseqüències negatives com per exemple alteracions emocionals, conflictes en les relacions amb els altres, maneres simplistes i negatives de veure la vida, etc.
TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES
1.Generalització excessiva: Prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
Per exemple: M'ha deixat la meva xicota i jo penso que totes les dones són iguals.
2.Abstracció selectiva: Enfoco exclusivament certs aspectes (normalment negatius) d'un esdeveniment o persona i n'excloc la resta de característiques.
3.Polarització o pensament tot o res: Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts.
Per exemple: Mai he tingut sort.
4.Desqualificació d'allò positiu: Desestimo experiències positives per raons arbitràries. És a dir: Menysvaloro i desestimo coses bones que em passen: M'autoboicotejo.
Per exemple: He tret molt bona nota però no té cap valor, un cop de sort el pot tenir tothom.
5.Lectura del pensament: Pressuposo les intencions dels altres.
Per exemple: Perquè aquest el concepte que té de mi és...
6.Endevinar el futur: Predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin.
Ex: No cal que em presenti a l'examen perquè segur que el suspendré.
7.Maximització i minimització: Sobreestimar o subestimar esdeveniments i persones.
8.Raonament emocional: Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.
Per exemple: Com que X em cau malament, és mala persona.
9.Etiquetar erròniament: Assignar un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb prejudicis.
Per exemple: Aquell nen és molt dolent.
10.Autoinculpació:Em faig responsable i culpable de qüestions diverses sense ser-ne.
11.Personalització: Assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.
12.Imperatiu categòric: M'imposo a mi mateix que hauria d'haver fet quelcom, que ho he de fer o que no ho hauria d'haver fet. Redueixo la vida a una obligació contínua.
Treball en equips
En equips hem contextualitzat dos exemples de cada distorsió. El nostre equip està format per la Maria Climent, l'Alexandra Chacón, l'Alba Coma i jo, l'Anna Fusté.
1.Generalització excessiva:
A.El meu xicot se n'ha anat amb una altra. Jo penso: “Tots els homes m'ho faran això”.
B.Una amiga m'ha traït. Jo penso: “No es pot confiar en ningú”.
2.Abstracció selectiva:
A.He tret un 9 a l'examen però he fallat una pregunta que em sabia. Jo penso: “Podria haver tret un 10, estic molt decebuda amb mi mateixa”.
B.Vaig fer un pastís molt bo però quan va arribar a la taula ja era fred. Jo penso: “Quin desastre de pastís!”
3.Polarització:
A.M'han deixat tres cops. Jo penso: “Mai trobaré a ningú que m'estimi de veritat”.
B.Una noia acaba de caure a terra i uns nois se n'han rigut. Ella pensa: “Sempre tothom se'n riu de mi perquè sóc molt bruta”.
4.Desqualificació:
A.M'han donat una beca per anar a estudiar a fora. Jo penso: “Segurament ha estat sort perquè no me la mereixo.”
B.El noi que m'agrada avui m'ha saludat perquè no hi ha els seus amics. Jo penso: “Quan vagi amb ells segur que no ho farà perquè li farà vergonya que vegin que em coneix.”
5.Lectura del pensament:
A.En el context d'una parella. El noi surt sense la seva parella i ella pensa: “Segur que avui tindrà un afer amb la seva ex-parella aprofitant que jo no hi sóc ja que ella és molt més bonica i se la veu més agradable que jo”.
B.Mentre una noia camina pel carrer un dia que se sent una mica inflada: “Tothom em mira perquè sóc grassa”.
6.Endevinar el futur:
A.“Segur que quan vagi a la universitat no hi faré amics”.
B.“No cal que demani cap beca perquè igualment no me la donaran”.
7.Magnificació:
A.”La meva mare és la millor del món, no n'hi ha cap de millor.”
B. “No valc per res, tot em surt malament.”
8.Raonament emocional:
A.”Com que X és estranger i no conec bé la seva cultura, em genera desconfiança i no em cau bé.”
B. Cada vegada que estic estressat em trobo amb una mateixa persona . Al final penso: “val més que miri de no trobar-me-la, és ella qui m'estressa!”
9.Etiquetar erròniament:
A.“Com que aquella noia és pèl-roja, és mala persona.”
B.“Si aquell xicot vota els verds, és un hippy!”
10.Autoinculpació:
A. Se't suïcida un amic i penses: “Segur que si hagués estat més per ell no ho hagués fet”.
B.”Si hagués triat passar per un altre camí, no se m'hagués punxat la roda del cotxe.”
11.Personalització:
A.”Com que a mi m'agraden els entrepans de formatge, ara tothom en porta.”
B.”Com que sóc la noia més popular de la classe i avui no hi he anat, tothom ha marxat abans que arribés el professor.”
12.Imperatiu categòric:
A.”Quan m'he trobat a en Pitu, m'havia d'haver parat a saludar-lo més estona. Què deu pensar ara?”
B.”Hauria d'haver sopat a les nou i no a les 8 perquè quan vagi a dormir tindré gana.”
Reflexions i conclusions
Després d'haver realitzat aquesta pràctica entenc les distorsions cognitives com tots aquells pensaments allunyats en excés de la realitat objectiva que ens envolta.
Penso que realment són, si no la causa principal, una de les causes més importants de la depressió. Val a dir, però, que tothom té pensaments distorsionats de vegades, almenys jo considero que en tinc bastant sovint.
Moltes vegades no podem controlar totes les vivències en les quals ens hem hagut de veure involucrats que ens han fet patir i que ens poden desencadenar records o sensació de cansament (de no voler tornar a viure quelcom, per exemple) o de por quan ens tornem a trobar en una situació semblant. Si bé dels problemes o situacions desagradables que ens anem trobant al llarg de les nostres vides se n'aprèn també és cert que produeixen un “desgast moral” important. Em refereixo, a que en etapes de la vida ens trobem amb moltes situacions problemàtiques per a nosaltres, situacions que ens generen un conflicte intern perquè no sabem com resoldre-les doncs no tenim un aprenentatge previ fet sobre aquesta.
És llavors quan pot ser que tinguem els recursos suficients per afrontar-les o que la situació ens desbordi. Aquesta manca de control sobre un determinat sector de la nostra vida, si aquest és prou important, pot ser que ens desequilibri i generalitzem el malestar cap a altres sectors d'altres àmbits, de manera que minem la nostra autoestima, la manera de relacionar-nos amb els altres, el nostre rendiment acadèmic, etc. i entrem en un espiral d'apatia, ansietat i desencís que ens pot conduir cap a una depressió.
Penso que no cal preocupar-se en excés, però, si un mateix és capaç d'adonar-se que allò que està pensant no és així i ho pot reconduir ja que és normal passar mals dies on s'està més desanimat o, fins i tot ,males temporades. Crec que ,fins i tot ,és necessari que de vegades les passem perquè així aprenem com reconduir les nostres distorsions cognitives en futures situacions semblants. Potser es podrien considerar com quelcom semblant a les etapes de desequilibri de Piaget (unes etapes de desconcert personal per a escalar a un nivell de desenvolupament superior).
Finalment, m'agradaria esmentar que he trobat aquesta pràctica molt interessant a nivell personal ja que m'ha fet reflexionar sobre la manera com de vegades enfoquem les coses, una manera absurda i gens constructiva que no ens ajuda i, per tant, no ens serveix per res de positiu. Opino que pot ser molt positiu formar-se en la resolució de problemes per a evitar distorsions cognitives o per a poder-les reconduir individualment, per a poder-hi generar alternatives, ser capaç de canviar-los l' enfoc d'una manera convincent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)