L'objectiu d'aquest text és realitzar una petita reflexió sobre la pràctica que vam dur a terme l'altre dia a la classe. Aquesta va consistir en deixar fluir la nostra ment durant uns deu minuts i llavors intentar adonar-nos del que havia passat.
Mentre duiem a terme aquesta tasca, un cop vaig aconseguir desconnectar i oblidar-me que l'objectiu de la mateixa era deixar fluir la ment així com deixar de pensar què podria escriure-hi, el meu cap va començar a anar d'aquí cap allà, que no seguia una direcció alhora de pensar sinó que canviava de sentit a cada moment.
Durant aquesta setmana m'hi he fixat i és el que em passa cada vegada que no estic pensant en res concret. Imagino situacions, amb gent coneguda o desconeguda o de vegades en les que estic sola, que vaig a algun lloc, qualsevol cosa: allò que popularment s'anomenaria somniar despert. És com si el meu cap no parés de fer recreacions de coses que em passen, que no em passen, que m'agradaria que em passessin o que no m'agradaria mai que em passessin.
Els grecs tenien tota la raó d'anomenar “psikhe” (papallona) a la ment perquè de vegades es comporta igual que un d'aquests insectes.
Si els humans, però, som capaços d'adonar-nos quan acotem els nostres pensaments o quan no ho fem, és perquè tenim consciència de nosaltres mateixos, sinó el més probable seria que no poguéssim fer aquesta distinció.
Totes les persones tardem un temps a desenvolupar aquesta capacitat. Per explicar això és molt vàlid l'experiment que vam utilitzar a classe: Col·loquem un nen a davant d'un mirall i li empastifem el nas d'una manera un xic discreta. Si el nen té consciència d'ell mateix es tocarà el nas, si no en té, en canvi, el que tocarà serà el mirall.
Aquest procés mental a través del qual el subjecte observa atentament les seves pròpies experiències el podem definir com introspecció i hi ha una part concreta del nostre cervell que se n'ocupa. És un procés psicològic, i com a tal, una propietat emergent del nostre cervell que pot desaparèixer si el nostre sistema nerviós pateix algun tipus de desordre ja que ment i matèria estan estretament lligats. Per a explicar això ens podem servir d'un altre dels exemples de la classe, el de les llimones: Quan ens vam imaginar el fet d'estar menjant-nos una llimona, tots nosaltres vam salivar encara que no hi havia cap llimona dins l'aula. De la mateixa manera que la nostra ment va provocar un canvi en el nostre cos, aquest també pot fer modular la nostra ment.
Com a exemple cinematogràfic, trobem els pacients de la pel·lícula Despertares els quals es troben en estat catatònic. La característica principal d'aquests pacients és la immobilitat física ja que per totes les altres coses pensen perfectament bé. La persona catatònica només no és conscient de que està immòbil, “estan massa posats en els seus pensaments per a poder-se moure”. Un tan per cent molt elevat dels seus pensaments no estan connectats amb el món exterior però a vegades poden reaccionar a algun estímul exterior.
Els protagonistes d'aquesta pel·lícula, per exemple, reaccionen quan els llances una pilota o quan els cau un objecte (com unes ulleres) a terra.
Podríem pensar, per tant, que aquests pacients tenen alterada la part del cervell que s'ocupa de la introspecció.
La introspecció fou el primer mètode que van utilitzar els psicòlegs per a fer ciència. Fou un mètode molt criticat pel fet de no ser objectiu.
En alguns dels estudis de Freud la introspecció també hi té un paper molt marcat, per exemple en les teories psicoanalítiques. Aquest neuròleg austríac no interpretava els somnis sinó la seva emanació perquè s'adonà que durant l'estat hipnòtic els sistema nerviós està menys activat. Es dedicava a fer un anàlisis de la construcció conscient del somni, una interpretació del somniat per a poder esbrinar elements que el pacient es nega a dir (encara que no ho sàpiga) i que en el somni apareixen desdibuixats.
Per a fer això, és evident però que les capacitats introspectives del pacient han de funcionar ja que sinó no podria distingir el seu estat de somni del de vigília tal i com tampoc sabria segurament quan controla la seva “psikhe”.
La consciència d'un mateix, per tant, és una capacitat molt important que posseïm com a humans. Aquesta ens permet tan tenir vergonya, com empatitzar amb els altres, patir algunes emocions, etc.
També és una capacitat que juga un paper important en la nostra sociabilització.
