dilluns, 22 de novembre del 2010

PRÀCTICA 2: La dessensibilització sistemàtica


PRÀCTIVA 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

El tret més característic del pànic consisteix en no adonar-se de quines són les causes i pressuposar-les i més bé en pressuposar-les més del que es coneixen, fins i tot fent que la mateixa por arribi a ser causa d’aquesta. Arthyr Sxhopenhauer.

Introducció

La següent pràctica tracta de la dessensibilització sistemàtica, una tècnica emprada per a fer desaparèixer les fòbies.
Abans de parlar concretament d’aquest tema, però, faré una breu introducció:

Podríem descriure una fòbia com un trastorn de salut emocional la característica principal de la qual és una por intensa i desproporcionada a les circumstàncies objectives, percebuda per un individu davant d’una situació o objecte concret. Aquest individu duu aquesta por instaurada dins la seva ment i li és impossible de controlar tot i que sovint és capaç de reconèixer que és totalment “sobredimensionada” així com les reaccions que li provoca.
Afrontar una fòbia pot produir reaccions molt diverses en els individus que la pateixen com: suor, acceleració del ritme cardíac, histèria, sensació de falta d’aire, etc.

Cal dir que les fòbies són un trastorn molt comú a la nostra societat essent la psicopatia més comuna en dones de més de vint-i-cinc anys i la segona en homes.

Els individus que pateixen una fòbia duen dos tipus de conducta a terme: conductes d’evitació o de tranquil·lització.
Mentre que les primeres van destinades a evitar la trobada amb l’element que desencadena la fòbia, les segones tracten d’obtenir recursos per a calmar-se i superar en tant que sigui possible la fòbia que pateix (amulets, companyia d’una persona que els proporciona seguretat, etc.). Tot i que les persones que les duen a terme solen saber que la relació que han establert entre l’element que els “protegeix” i l’element que els causa la fòbia és totalment contingent, solen dur-les a terme igualment.

Hi ha varis tipus de fòbies. Els tres més rellevants són els següents:
1. Les fòbies específiques: són descrites per la por sense fonaments a determinades situacions o objectes. Per exemple la coneguda por a volar o l’acrofòbia (por als insectes).
2. La fòbia social: és la por a passar vergonya davant d'altres persones. La més coneguda és la por a parlar en públic.
3. L’agorafòbia: és la por a trobar-se en una situació que t’espanti molt.

Possibles causes de les fòbies:
1.Físiques i hereditàries: Personalitat rebuda.
2.Psicològiques: Personalitat apresa.
3.Socioculturals: Personalitat apresa.

Tècniques per a curar les fòbies
Hi ha diverses maneres de curar una fòbia. Citaré les més destacades i explicaré amb més detall la dessensibilització sistemàtica sobre la qual transcòrrer la nostra pràctica:
1.La teràpia cognitiva-conductual.
2.Les tècniques cognitives.
3.La formació per a enfrontar-se a l’ansietat.
4.L'EMDR, una tècnica diferent.
5.La dessensibilització sistemàtica:
Aquesta tècnica fou desenvolupada per Wolpe el 1950 i penso que té molta relació amb el conductisme d’Ivan Palvlov ja que en el fons parla d’estímuls que generen conductes i d’altres que substitueixen aquestes conductes per altres comportaments.
La dessensibilització sistemàtica és una tècnica basada en exposar el pacient d’una manera gradual a diversos dels estímuls que li produeixen una fòbia. Sovint es combina amb tècniques de relaxació per a disminuir l’ansietat que aquests li provoquen.
Aquesta tècnica considera que de la mateixa manera que de la mateixa manera que determinades situacions generen de forma automàtica respostes d’ansietat, un procediment correcte ha de proporcionar un seguit de respostes incompatibles amb aquesta ansietat de manera que vagi disminuint de manera gradual. (Cal desglossar la fòbia en parts i anar exposant el pacient a cadascuna d’aquestes parts).
Més específicament aquesta tècnica consta de quatre parts:
-Explicació de la tècnica al/la pacient i fer-li veure que l’ansietat és un procés après.
-Jerarquització de les parts de la fòbia en qüestió.
-Relaxació.
-Execució de la dessensibilització.

Enllaç d'un divertit vídeo gravat per unes estudiants: una teatralització de la dessensibilització sistemàtica. 


Una manera de desenvolupar aquesta tècnica és ideant deu passos per a superar una determinada fòbia.

La pràctica: Desenvolupament de deu passos per a eliminar una fòbia

Els dos casos que podíem escollir per a desenvolupar aquesta activitat són els següents:

Cas 1: Nen que té fòbia als autobusos i es nega a pujar-hi:
Es tracta d’un nen de set anys que mentre mirava la televisió a casa la seva àvia va veure una notícia d’un tràgic accident d’autobús. Semblava que no li havia donat massa importància, però un dia el pare del nen està malalt i la única manera que tenen l’àvia i el nen d’anar a veure’l és agafant l’autobús. Llavors la família s’adona que el nen té pànic als autobusos i es nega a pujar-hi.

Cas 2: Nena que després que una abella la piqui no vol sortir al pati de l’escola:
Es tracta d’una nena de vuit anys que un dia estava al pati i una abella la va picar. A partir d’aquell dia es nega a sortir al pati (on hi ha abelles). Per més que la professora aconsegueixi fer-la sortir al patí ella va de seguida a la classe i es nega a sortir al pati.

El nostre grup, format per la Laura Albó, la Laia Fauria i jo, l'Anna Fusté hem escollit el cas 2.

Per a ajudar aquesta nena a superar la seva fòbia hem ideat els següents 10 passos suposant que som psicòlogues a la seva escola. En cas que ella ens visités a la nostra consulta, per exemple, seria necessari variar una mica aquests passos:

En primer lloc parlaríem amb els seus pares per a donar-los l’oportunitat de proposar possibles solucions i donar el seu punt de vista del problema i, per altra banda, aconsellar-los de que no reaccionin d’una manera adversa davant les abelles ja que això només potenciarà encara més la por de la seva filla.
En segon lloc, iniciaríem el tema dels insectes a classe aprofundint més en el tema de les abelles (com viuen, on viuen, com s’organitzen, com es defensen, etc.)
En tercer lloc faríem una activitat teatral on hi participarien varis alumnes sobre la vida de les abelles. Aquesta consistiria en representar la seva vida al rusc.
En quart lloc, visionaríem un vídeo on hi apareguin abelles, preferentment de dibuixos animats.
En cinquè lloc, faríem una activitat durant l’hora del pati consistent en comptar el nombre d’abelles que veuen en aquest espai.
En sisè lloc, faríem un joc per ensenyar als nens què cal fer quan et pica una abella.
En setè lloc, mostraríem un vídeo a classe on hi apareixen abelles reals i se les sent brunzir sobre una possible excursió a un centre d’apicultura.
En vuitè lloc, construiríem un terrari a la classe on hi tindríem abelles durant uns quants dies, les observaríem i n’anotaria algunes dades.
En novè lloc, faríem sortir la nena al pati primer en companyia del seu/va professor/a i llavors amb alguns companys de classe.
Finalment, aniríem d’excursió a algun centre d’apicultura.

Objectiu d’aquests passos:
L’objectiu del primer pas és conèixer l’opinió de la família sobre el que li passa a l’infant en qüestió així com la seva posició davant d’aquesta fòbia i la seva intenció de col·laborar amb nosaltres alhora de superar-la.
El del segon, tercer i quart pas és eliminar la “sobredimensió” que la nena ha creat d’aquests insectes.
La finalitat del cinquè és fer-li valorar la probabilitat que hi ha de trobar-se abelles dins del pati de l’escola.
La del sisè, setè i vuitè és aproximar-la una mica més a aquests insectes per a veure si la seva ansietat en veure’ls ha disminuït o va disminuint.
El que perseguim amb el novè i desè pas és la superació total de la fòbia a les abelles i per tant que la nena pugui tornar a sortir al pati en un estat d’ànim relaxat.

Conclusions i reflexió personal

Aquesta pràctica m’ha fet reflexionar sobre les fòbies. Jo pensava que una fòbia era un por molt intensa però no mai no havia reflexionat en la vessant patològica en la qual poden desembocar. Penso que la dessensibilització sistemàtica pot ser un bon mètode per a superar una fòbia però tot i així no ha de ser gens fàcil pel pacient. Crec que s’han d’estructurar molt bé els passos que es volen seguir i no avançar en el procés fins que l’individu fòbic no se sent molt còmode realitzant un pas ja que sinó l’efecte de la dessensibilització pot ser molt traumàtic per a ell i fins i tot incrementar la seva ansietat en lloc de disminuir-la.

Específicament en el cas de les abelles, pensem que la dessensibilització sistemàtica d’aquesta nena pot ser un procés complex.
 Creiem que questa manera gradual d’acostar-se a les abells pot ser efectiva tot i que depenent de la nena aquest procés de superació de la fòbia serà més o menys ràpid.
l’eficàcia del nostre mètode es basa en anar coneixent progressivament més aspectes sobre les abelles per a veure que no són uns animals letals sinó simplement una mica perillosos.
A vegades, la desconeixença fa que agafem por a determinats elements perquè pensem que ens poden fer més mal del que realment ens poden fer.







dijous, 28 d’octubre del 2010

PRÀCTICA 1: La introspecció

L'objectiu d'aquest text és realitzar una petita reflexió sobre la pràctica que vam dur a terme l'altre dia a la classe. Aquesta va consistir en deixar fluir la nostra ment durant uns deu minuts i llavors intentar adonar-nos del que havia passat.

Mentre duiem a terme aquesta tasca, un cop vaig aconseguir desconnectar i oblidar-me que l'objectiu de la mateixa era deixar fluir la ment així com deixar de pensar què podria escriure-hi, el meu cap va començar a anar d'aquí cap allà, que no seguia una direcció alhora de pensar sinó que canviava de sentit a cada moment.
Durant aquesta setmana m'hi he fixat i és el que em passa cada vegada que no estic pensant en res concret. Imagino situacions, amb gent coneguda o desconeguda o de vegades en les que estic sola, que vaig a algun lloc, qualsevol cosa: allò que popularment s'anomenaria somniar despert. És com si el meu cap no parés de fer recreacions de coses que em passen, que no em passen, que m'agradaria que em passessin o que no m'agradaria mai que em passessin.
Els grecs tenien tota la raó d'anomenar “psikhe” (papallona) a la ment perquè de vegades es comporta igual que un d'aquests insectes.

Si els humans, però, som capaços d'adonar-nos quan acotem els nostres pensaments o quan no ho fem, és perquè tenim consciència de nosaltres mateixos, sinó el més probable seria que no poguéssim fer aquesta distinció.
Totes les persones tardem un temps a desenvolupar aquesta capacitat. Per explicar això és molt vàlid l'experiment que vam utilitzar a classe: Col·loquem un nen a davant d'un mirall i li empastifem el nas d'una manera un xic discreta. Si el nen té consciència d'ell mateix es tocarà el nas, si no en té, en canvi, el que tocarà serà el mirall.
Aquest procés mental a través del qual el subjecte observa atentament les seves pròpies experiències el podem definir com introspecció i hi ha una part concreta del nostre cervell que se n'ocupa. És un procés psicològic, i com a tal, una propietat emergent del nostre cervell que pot desaparèixer si el nostre sistema nerviós pateix algun tipus de desordre ja que ment i matèria estan estretament lligats. Per a explicar això ens podem servir d'un altre dels exemples de la classe, el de les llimones: Quan ens vam imaginar el fet d'estar menjant-nos una llimona, tots nosaltres vam salivar encara que no hi havia cap llimona dins l'aula. De la mateixa manera que la nostra ment va provocar un canvi en el nostre cos, aquest també pot fer modular la nostra ment.

Com a exemple cinematogràfic, trobem els pacients de la pel·lícula Despertares els quals es troben en estat catatònic. La característica principal d'aquests pacients és la immobilitat física ja que per totes les altres coses pensen perfectament bé. La persona catatònica només no és conscient de que està immòbil, “estan massa posats en els seus pensaments per a poder-se moure”. Un tan per cent molt elevat dels seus pensaments no estan connectats amb el món exterior però a vegades poden reaccionar a algun estímul exterior.
Els protagonistes d'aquesta pel·lícula, per exemple, reaccionen quan els llances una pilota o quan els cau un objecte (com unes ulleres) a terra.
Podríem pensar, per tant, que aquests pacients tenen alterada la part del cervell que s'ocupa de la introspecció.

La introspecció fou el primer mètode que van utilitzar els psicòlegs per a fer ciència. Fou un mètode molt criticat pel fet de no ser objectiu.
En alguns dels estudis de Freud la introspecció també hi té un paper molt marcat, per exemple en les teories psicoanalítiques. Aquest neuròleg austríac no interpretava els somnis sinó la seva emanació perquè s'adonà que durant l'estat hipnòtic els sistema nerviós està menys activat. Es dedicava a fer un anàlisis de la construcció conscient del somni, una interpretació del somniat per a poder esbrinar elements que el pacient es nega a dir (encara que no ho sàpiga) i que en el somni apareixen desdibuixats.
Per a fer això, és evident però que les capacitats introspectives del pacient han de funcionar ja que sinó no podria distingir el seu estat de somni del de vigília tal i com tampoc sabria segurament quan controla la seva “psikhe”.

La consciència d'un mateix, per tant, és una capacitat molt important que posseïm com a humans. Aquesta ens permet tan tenir vergonya, com empatitzar amb els altres, patir algunes emocions, etc.
També és una capacitat que juga un paper important en la nostra sociabilització.